Espanya

Acción Cultural Española (AC/E)
 

Internet és actualment la major plataforma de propagació d'art i cultura, una tendència que és imparable, ja que va en paral·lel al desenvolupament de la vida i la societat digital. El sorgiment d'Internet i les noves TIC han revolucionat els mecanismes per a la producció i difusió de béns culturals, interrompent en els estàndards tradicionals d'autoria. Sobretot, és gràcies a Internet que la cultura s'ha democratitzat fent-se accessible a tot tipus de públics, trencant amb processos que abans solien ser molt més restringits. Malgrat els seus avantatges però, aquests mitjans també comporten riscos, especialment per als autors i creadors, artistes i intel·lectuals, científics o inventors que intenten protegir l'autoria de les seves obres i evitar la pirateria o el plagi del que tant de temps i esforç els ha costat crear.

Parece existir un consenso respecto a las dificultades a las que se deben enfrentar los profesionales de la cultura, las artes y demás sectores creativos a la hora de formalizar sus relaciones tributarias, laborales o con la Seguridad Social y demás administraciones competentes. La falta de adaptación de los sistemas de cobertura a la heterogénea realidad sectorial, caracterizada por una actividad profesional intermitente y de ingresos irregulares, conlleva la desprotección del profesional, dada entre otros, por los bajos tiempos de cotización acumulados.

Enrique Bustamante, Coord. | Observatorio de Cultura y Comunicación de la Fundación Alternativas

3 d’abril de 1979. Per qui no va viure la República, és la primera vegada que s'enfronta a votar lliurement a l’Estat espanyol, sobre quin és el rumb que desitja per al seu municipi, tenint l’oportunitat d’elegir els representants del seu govern local. Enguany es celebren els 40 anys d’aquestes primeres eleccions municipals on es podia escollir, per primer cop després d’una llarga dictadura, totes aquelles polítiques que incideixen més directament als veïns i conciutadans, com per exemple, quines havien de ser les polítiques culturals municipals.

Anàlisi comparativa dels casos d'Alemanya, EUA, Canadà, Suïssa, Regne Unit i Espanya

Mariano M. Zamorano, Joaquim Rius-Ulldemolins i Lluís Bonet | Ediciones Complutense
 

De polítiques culturals en podem trobar a diversos nivells, des de la Unió Europea a l’àmbit municipal passant pels Estats. L'interès per la descentralització cultural i el reconeixement de la diversitat cultural i nacional ha crescut en paral·lel a la importància de l'acció cultural pública de les regions i les municipalitats. Tanmateix, no s'han desenvolupat estudis que permetin comparar de forma sistemàtica la relació entre els models de federalisme i els models de política cultural d'un Estat.

Percebre els canvis en la gestió i l’impacte de la cultura quan hi ha un treball i una implicació diària es fa difícil. És per això que de vegades cal prendre distància i poder observar amb major perspectiva com evoluciona la cultura en diferents factors. L’observatori, per definició, és l’indret des d’on es pot observar des de la distància, com el firmament en el cas dels observatoris astronòmics, però en aquest cas en comptes d’estrelles hi tenim dades i indicadors que es mouen al ritme de l’economia més que no pas pel moviment dels astres.

Un any més, DEV, ‘Asociación española de empresas productoras y desarrolladoras   de videojuegos y software   de   entretenimiento’ ens presenta el 'Libro Blanco del desarrollo español de videojuegos', l'informe de referència que explica en profunditat el panorama del sector productiu dels videojocs amb una mirada local i internacional.

La cultura a l’Estat espanyol creix al ritme del turisme cultural.

Com evoluciona l’assistència de públics a les sales de cinema o com es distribueix el treball de la cultura a l’Estat espanyol? Per resoldre aquests interrogants ja tenim aquí l’Anuari d'Estadístiques Culturals 2018, elaborat per la División de Estadística y Estudios de la Secretaría General Técnica del Ministerio. Com cada any, el seu objectiu és proporcionar una selecció dels resultats estadístics més significatius de l'àmbit cultural procedents de diverses fonts, que faciliti el coneixement de la situació i de l'evolució de la cultura a l’Estat espanyol, el seu valor social i el seu caràcter com a font generadora de riquesa i desenvolupament econòmic.

Emilio Lledó | Taurus

En un espai com Interacció 18, on repensem l’educació i la cultura com a àmbits inseparables de la noció d’humanitat; on parlem de les arts i les ciències, de les imatges i les paraules, dels viatges i la memòria col·lectiva i, més encara, de la igualtat i la llibertat, la figura d’Emilio Lledó (Sevilla, 1927), pensador amb una llarga trajectòria en la docència universitària que ha fet de l’educació el centre de la seva filosofia, ha de ser ben present.

En l’ideal pedagògic d’Emilio Lledó hi figuren tres conceptes, ‘cultura’, ‘política’ i ‘educació’, els quals al llarg de la seva obra han anat teixint una reflexió madura i compromesa sobre l’essència de les persones i el desenvolupament de les seves vides. Si bé l’abast d’questa reflexió és amplíssim, avui volem destacar alguns dels àmbits en què es concreta en l’obra “Sobre la educación. La necesidad de la Literatura y la vigencia de la Filosofía” (2018), tenint en compte els debats globals i locals que caracteritzen la nostra actualitat:

• l’educació per a la cultura de la democràcia,
• l’educació per a tota la vida i
• els espais de l’educació institucionalitzada.

Game over. Unes lletres blanques sobre fons negre apareixen a la pantalla. L’aventura s’ha acabat. La funció ha baixat el teló. This is the end, my only friend. Game over? Agafes el comandament i tornes a començar el joc. Aquesta és la dinàmica videolúdica. És el “play it again, Sam” dels jocs. Diuen que l’home és l’únic animal que ensopega dues (o diverses) vegades amb la mateixa pedra. I és que ens agrada enfrontar-nos una vegada i una altra al mateix obstacle fins que aconseguim superar-lo. Obstinació, orgull o masoquisme? La cultura dels videojocs va començar en les sales de màquines recreatives en què cada partida costava unes quantes monedes. I és clar, les butxaques acabaven quedant buides. Des d’aquella època daurada dels arcade a l’actualitat els videojocs s’han situat al centre de les indústries culturals i creatives. Com cada any des del 2008, l’Asociación Española de Videojuegos (AEVI) presenta el seu anuari per radiografiar l’estat d’aquesta indústria en l’àmbit espanyol.

Imaginem-nos una noia que es diu Joana. La Joana acaba de fer setze anys i aquest any acaba l’educació secundària obligatòria. Com que el final de l’etapa s’acosta, sorgeix la gran pregunta: i què farà després? A l’institut ja han començat les xerrades d’orientació. Nota que de mica en mica augmenta la pressió: ha de prendre una decisió que sembla transcendental. Ha d’encarar el seu futur. És filla i néta de farmacèutics i creu que a casa esperen que ella continuï la tradició familiar. Però ja fa temps que, en secret, dóna voltes a una idea. Una bogeria, potser. Encara no s’ha atrevit a comentar-ho amb els seus pares. Com reaccionaran quan els digui que vol ser actriu?