història

Oficina del Patrimoni Cultural

L’objectiu d‘aquesta publicació és donar a conèixer els treballs que ha dut a terme l’Oficina de Patrimoni Cultural de Diputació de Barcelona en relació als museus de la província.

L’estudi s’ha estructurat en onze capítols, els dos primers ens parlen dels antecedents de la Xarxa de Museus Locals que van des de la gestió de catorze museus provincials fins el compromis amb el territori per aconseguir articular un seguit d’accions de cooperació abocades als suport municipalista. Es descriuen les accions que es van dur a terme, fent especial èmfasi en les Jornades de Museus i Administració Local, que poden ser considerades la guspira que va propiciar la creació de la Comissió de Cooperació de Museus Locals que mes tard esdevingué Xarxa de Museus Locals.

Michaël Moreau, Raphaël Porier | La Découverte

Interessant llibre que fa un repàs a les últimes tres dècades de canvis i transformacions en el panorama cultural i en les polítiques culturals franceses. L’obra analitza els traspassos de poder i decisió que s’han produït en els diversos sectors culturals, descriu com el finançament privat ha substituït progressivament la inversió pública en cultura i observa com aquest traspàs ha afectat a la cultura, als professionals que s’hi dediquen i a la ciutadania en general. Investiga també la gran repercussió de les tecnologies digitals en les indústries i els productes culturals. Un dels atractius de l’obra és que els autors, com a periodistes, realitzen la seva anàlisi a partit d’entrevistes a més d’un centenar de personalitats i professionals de la cultura francesa (polítics, gestors i directors d’institucions culturals, productors, directius de cadenes televisives, empresaris de teatre, cineastes, artistes,...) que aporten la seva opinió sobre un ampli ventall de qüestions, algunes encara inabordades, d’altres controvertides o polèmiques i la majoria de plena actualitat. Alguns testimonis sorprenen per la seva franquesa i per l’aportació de detalls fins ara no revelats.

G.-M. Hernàndez, M. Albert, E. Gómez Nicolau, M. Requena | Universitat de València

A partir de la sociologia qualitativa, aquesta obra aborda les polítiques culturals del País Valencià entre 1975 i 2013, analitzant les seves etapes històriques i la interacció entre els diversos nivells de l'administració (autonòmica, provincial, local), i entre aquestes i els seus interlocutors socials (tercer sector associatiu, indústria cultural i ciutadania en general). Després de traçar les coordenades sòcio-històriques de la política cultural valenciana, s'estudien els seus elements estructurals bàsics i es planteja la rellevància del conflicte identitari valencià i la seua relació amb la política lingüística. Així mateix, s'analitzen les relacions entre les diverses administracions, les línies de fractura detectades en la política cultural i la planificació estratègica

Laurent Martin ׀ La Documentation Française

Obra que analitza i destaca la importància del paper que va jugar el Servei d’Estudis i Recerca (SER) del Ministeri d’Afers Culturals francès durant el període que va ser dirigit per Augustin Girard, entre 1960 i 1990, dins el marc de reflexió internacional sobre les polítiques culturals. Segons l’autor, es tracta d’una història poc explicada que il·lustra un moment d’expansió i gran influència de model francès de política cultural a Europa i a la resta del món.  L’obra aborda aquesta anàlisi del punt de vista de la comunitat internacional i es fixa també en el paper actiu que hi van jugar la Unesco i del Consell d’Europa.  

Giulia Quaggio

Nou assaig sobre el procés de transició democràtica en Espanya a partir de les accions polítiques del Ministeri de Cultura, creat el 1977, que va prendre el relleu al Ministeri d’Informació i Turisme. L’autora, Giulia Quaggio, analitza com es va gestionar al final de la dictadura franquista la relació entre poder i cultura, es planteja si la política cultural és un instrument i un recurs essencial i decisiu per als estats a l’hora de desenvolupar i consolidar les seves democràcies i es pregunta què resta en l’actualitat de la política cultural de la transició.

Ja ha sortit el núm. 153 dels ‘Plecs d’història local’, suplement d’història local de la revista ‘L’Avenç’ editat per l’Institut Ramon Muntaner i la CCEPC, que en aquesta ocasió es dedicat Mancomunitat de Catalunya.

L’editorial, a càrrec de Ramon Arnabat, de la Universitat Rovira i Virgilii de l’Institut d’Estudis Penedesencs fa una mirada general sobre la Mancomunitat. Jordi Casassas, de la Universitat de Barcelona, fa èmfasi en les realitzacions anteriors que la van fer possible i en la seva transcendència per a la història posterior, mentre Enric Pujol, també de la UB, ens explica l’activitat desplegada en els camps de l’educació i la cultura. Montserrat Comas, bibliotecària i historiadora,  és l’autora d’un article dedicat a les biblioteques. Aquest número es complementa, com és habitual, amb els apartats de ressenyes i novetats bibliogràfiques i un noticiari.

Presentem dues obres de Christian Ruby que analitzen en profunditat la figura de l’espectador tant des d’una perspectiva històrica com actual. La primera, «La figure du spectateur. Éléments d’histoire culturelle européenne» fa un repàs a l’evolució de la noció d’espectador des del segle XVIII fins a l’actualitat. La segona, «L’Archipel des spectateurs» reflexiona sobre què significa ser espectador avui en dia. Reflecteix els debats que es produeixen al voltant d’aquesta figura desprestigiada i diluïda, segons alguns teòrics com Alain Finkielkraut i Régis Debray, per la influència de les indústries i el consum cultural i per les noves pràctiques artístiques contemporànies, i defensada per d’altres com Racques Rancière que consideren que el caràcter d’espectador encara pot atorgar un gran poder emancipador a la ciutadania.

L’últim número de la revista digital «Territoires contemporains» titulat «Démocratiser la culture! Une histoire comparée des politiques culturelles» recull set articles on s’hi analitza l’evolució de les polítiques culturals de França, Bèlgica, Itàlia, Irlanda, Gran Bretanya, Estats Units i Bulgària durant la segona meitat del segle XX. Sota la direcció de Laurent Martin i Philippe Poirrier, l’objectiu és fer un seguiment cronològic i comparatiu dels eixos i tendències que han marcat l’acció cultural d’aquest països. L’objectiu és analitzar, en cada cas, com s’han desenvolupat els processos de democratització i institucionalització de la cultura, i la posada en marxa dels ministeris de cultura. També es contempla el paper d’altres agents cultural no públics i, en alguns països com França, el dels intel·lectuals. També es presta atenció a la funció de les polítiques d’educació i els mitjans de comunicació en la democratització, construcció i transmissió de cultural.