història

Joaquim Rius-Ulldemolins, Juan Arturo Rubio Arostegui (eds.) | PUV Universitat de València

Elaborat amb la participació d’investigadors i experts reconeguts en el sector de les polítiques i gestió culturals, aquest volum té per missió elaborar una anàlisi crítica de la política cultural del global del territori estatal espanyol tot fent-ne balanç dels més de trenta anys d’existència.

Estructurat en quatre grans blocs, la radiografia que elabora aquest estudi permet captar les tendències i característiques principals que defineixen el sistema de polítiques culturals en el seu conjunt i diagnosticar les virtuts, febleses i reptes de futur.

Xavier Antich: “Balanç de les polítiques culturals. Què hem guanyat i què hem perdut? “

Us reproduim l'article publicat al blog «Públics culturals» el 11 de desembre sobre 'Interacció 15 Repensant les polítiques culturals'  i  us recomanem el magnífic relat de la jornada amb el programa i la conferència inaugural de Xavier Antich: Balanç de les polítiques culturals. Què hem guanyat i què hem perdut?

En els darrers anys de dictadura un aire de revolta impregnava  cada racó, cada poble i cada barri. Per tot es multiplicaven els espais de debat, la creació d’associacions, es recuperaven les festes i  tradicions, i les propostes artístiques es convertien en expressió de nous aires d’obertura: Els Joglars, Dagoll Dagom, Els Comediants, les trobades de Canet o els  concerts  dels diferents  cantautors feien més creïble la proximitat del canvi. Alhora, un moviment associatiu popular i polític s’estenia per tot el país.

Amb l’arribada de la democràcia  i la definició del nou mapa territorial i competencial, Catalunya va  recuperar les seves institucions i amb elles, la plena capacitat de governar-se en l’àmbit de la cultura. Gran part del teixit associatiu va passar a liderar projectes polítics a tot el territori. És un moment en que tot està per fer i tot és possible: hi ha un país per construir, i per tant, la necessitat de definir les polítiques i projectes a desenvolupar i  el model de governança del futur sistema cultural. 

CoNCA

A fi de contribuir a la reflexió vers el sistema cultural i l’evolució de les polítiques culturals a Catalunya, l’Informe anual sobre l'Estat de la Cultura i de les Arts a Catalunya 2015 ve acompanyat per un seguit d’articles que, tot posant l’accent en diversos aspectes clau, busquen repensar una nova formulació de les polítiques culturals que siguin realment capaces de reflectir els aspectes determinants de les transformacions que viu la societat catalana.

Quin model de Cultura volem? En tots els anys que portem de democràcia no s’ha aconseguit definir el model d’accés i participació en la cultura.

Us recomanem aquest article d’ Eduard Delgado, organitzador de la primera edició d’Interacció 1984 i director fundador del Centre d’Estudis i recursos Culturals (CERC), per seguir juntament amb els articles sobre l’’anàlisi de les polítiques culturals des de 1978 fins a l’actualitat d’Interacció’15. Aquí teniu un extracte:

«La història de les polítiques culturals a Catalunya encara s’ha d’escriure i no és feina fàcil (....) Aquest buit historiogràfic no ens ha d’estranyar, ja que en un país comandat intel·lectualment per literats i historiadors de la política, l’anàlisi cultural no ha estat indispensable, una anàlisi que seria necessàriament crítica i refractària amb els mites més ornats de la nostra cosmogonia nacional.

En aquest article no pretenem presentar una historia a partir d’una metodologia més o menys formal sinó expressar unes opinions sobre l’evolució de les polítiques culturals municipals a Catalunya en els darrers anys, des de l’establiment de la democràcia, per a la trobada Interacció 2015 organitzada per la Diputació de Barcelona.

Establir unes etapes o fases d’un procés social o polític requereix definir uns paràmetres o indicadors d’anàlisi per a la interpretació i acceptar que existeix la possibilitat d’altres formes d’explicar els fets.

La cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini.

Montserrat Roig

La gent, el poble, els veïns volien viure plenament la Festa, la cultura perduda, la plaça com espai ben viu on passa la vida, la festa, la cultura; volien veure com els fills i néts aprenien música, art, a escriure, a llegir, a explicar-se. Després de 40 anys de dictadura i repressió cultural volien un futur amb pessics de passat i la memòria no resolta de la seva joventut.

En aquells primers intensos i fugissers anys moltes iniciatives naixien i es desfeien. Mil iniciatives culturals, d’una gran diversitat, sorgien arreu. Catalunya era molt diferent a la Catalunya d’abans de la guerra del 1936. A Catalunya hi havia diferents expressions culturals, de folklore, i molta gent sense nocions sobre què rebre, sobre què interessar-se. Existia una certa elit cultural, i un cert poble assedegat però en cap cas la majoria de la població estava preparada per rebre tot el que li vam començar a ofertar.