Interacció

La conferència Mondiacult 2025, celebrada a Barcelona, reafirma la cultura com a pilar del desenvolupament sostenible i bé públic mundial. Però, més enllà de la retòrica, el document final deixa obertes moltes incògnites sobre el pas dels compromisos diplomàtics a les transformacions reals.
  
  
Del 29 de setembre a l’1 d’octubre de 2025, Barcelona ha acollit la Conferència Mundial sobre Polítiques Culturals i Desenvolupament Sostenible (Mondiacult 2025). Els ministres i ministres de Cultura de més de 150 països han signat un document final ambiciosament titulat Compromiso de los Ministros y Ministras de Cultura. En ell s’hi formula una afirmació rotunda: no hi ha futur sense cultura.
  

La declaració reprèn el fil de la trobada de Mèxic el 2022 i desplega nou grans àmbits d’acció: drets culturals, educació, economia i treball decents, cultura per a la pau, acció climàtica, resposta en situacions de crisi, transformació digital, intel·ligència artificial i dades culturals. És, en aparença, un full de ruta global que aspira a fer de la cultura un pilar del desenvolupament sostenible post-2030. Però més enllà del consens diplomàtic, cal preguntar-se: fins a quin punt aquest document aporta novetats reals i compromisos vinculants?
  

El text reitera amb insistència principis ja coneguts: la cultura com a dret humà, la diversitat lingüística, la necessitat d’educació artística o la protecció de la llibertat d’expressió. Però la seva formulació recorda massa els compromisos previs, amb un risc evident de redundància. Les apel·lacions a “promoure”, “fomentar” o “reconèixer” configuren un vocabulari declaratiu que, sense mecanismes de seguiment ni obligacions concretes, pot quedar-se en retòrica. El mateix passa amb qüestions crucials com el treball decent en el sector cultural: es reconeix la necessitat de salaris justos i protecció social, però no s’articulen mecanismes financers ni s’estableixen compromisos mínims dels estats. La distància entre el text diplomàtic i les realitats laborals dels artistes i treballadors culturals és abismal.
  

Un dels apartats més nous és el vinculat a la cultura i l’acció climàtica. Aquí el document proposa reconèixer el valor del coneixement indígena, preservar patrimoni amenaçat i mobilitzar els sectors creatius com a motor de consciència ecològica. És un pas endavant respecte a textos anteriors, però continua sense afrontar les contradiccions internes: els grans esdeveniments culturals, el turisme massiu vinculat al patrimoni o la petjada ecològica de la digitalització cultural. El discurs sobre sostenibilitat continua sent, massa sovint, un exercici d’autojustificació més que un replantejament profund.
  

També destaca l’apartat específic sobre IA i cultura, que apareix per primer cop. Aquí emergeix la tensió més contemporània: d’una banda, es veu la IA com a eina de salvaguarda i difusió; de l’altra, es reconeix la necessitat de protegir drets d’autoria i combatre els usos discriminatoris. Però l’equilibri entre oportunitat i amenaça queda poc resolt. Sense marcs jurídics clars i sense capacitat real d’incidir en les grans plataformes digitals, el risc és que la Unesco acabi posant un segell ètic a processos que escapen al control dels estats.
  

Mondiacult 2025 reforça la idea de la cultura com a bé públic mundial, un principi que té un valor polític indiscutible. En temps de guerres i fractura geopolítica, afirmar que la cultura és condició de pau i cooperació internacional és un gest simbòlic necessari. Però no n’hi ha prou amb proclamar-ho: cal establir instruments de governança cultural global capaços de fer front al tràfic il·lícit, a les desigualtats en la circulació de béns culturals i a l’exclusió digital.
  

En definitiva, el document de Barcelona és un nou pas en la consolidació d’un relat global sobre cultura i desenvolupament. Però la seva eficàcia dependrà de si els estats i organismes multilaterals passen de la declaració al compromís verificable. Sense pressuposts assignats, calendaris de desplegament i mecanismes d’avaluació, les paraules continuaran sent més solemnes que transformadores. Mondiacult 2025 ens deixa, doncs, amb una paradoxa: reafirma la centralitat de la cultura en el futur de les societats, però alhora mostra la fragilitat de la política cultural global quan es limita a la retòrica sense obligacions. El repte ara és que la comunitat cultural internacional reclami amb més força allò que els textos diplomàtics només suggereixen: passar de les proclames al canvi estructural.

Referència
  
  
Unesco. (2025). Documento final de Mondiacult 2025: Conferencia mundial sobre políticas culturales y desarrollo sostenible, Barcelona, 29 de septiembre-1 de octubre de 2025. Unesco. https://www.cultura.gob.es/declaracion-final-mondiacult2025.pdf

Si en voleu saber més, podeu consultar el web oficial de la Unesco: MONDIACULT 2025 | UNESCO

  
 ________________________________________________________