Llibre

Molt probablement, avui mateix heu llegit o sentit als mitjans de comunicació alguna paraula com censura, delicte d’odi, querella, enaltiment al terrorisme, encausament o injúries. Son termes es troben a l’ordre del dia des que la Llei Orgànica 4/2015, de Protecció de la Seguretat Ciutadana, anomenada també popularment, llei mordassa, va entrar en vigor l’estiu del 2015. Cada vegada hi ha més veus crítiques amb la llei que reclamen la recuperació d’una llibertat d’expressió, que si mai s’ha arribat a conquerir del tot, sembla que darrerament més aviat recula pels múltiples camins de la censura.

Les polítiques culturals, connecten amb altres disciplines com les ciències polítiques, l’economia cultural, la sociologia o la gestió artística. Són les polítiques que han de jugar un important paper en l’acció cultural territorial municipal, però també, encara que sovint de manera menys visible, tenen un fort impacte a escala global. De fet, aquestes polítiques són les que influeixen en les dinàmiques econòmiques, polítiques i socioculturals d’un territori, i en conseqüència, també ho fan a escala mundial.

L’any 1995 Elisabeth Caillet, amb la col·laboració d’Évelyne Lehalle, va publicar un dels textos fundacionals de la mediació cultural. El llibre «À l’approche du Musée: La Médiation culturelle» posava els fonaments d’una disciplina incipient que emergia de la museologia. En aquella publicació, l’autora francesa traçava el recorregut històric de la relació dels museus amb el públic i desenvolupava la manera d’articular un projecte museístic a partir de la mediació. Uns vint anys després, Caillet, juntament amb Fanny Serain, François Vaysse i Patrice Chazottes, ha dirigit i presentat «La Médiation Culturelle: Cinquième roue du carrosse?.

Jenna C. Ashton [ed.] | MuseumsEtc

Fem un experiment. Què necessitem: alguna cosa per apuntar i mirada de detectiu. Acostem-nos al museu que ens quedi més a prop de casa. Si pot ser, de temàtica artística o històrica. Passegem-nos per les sales i observem amb atenció els materials expositius. La nostra missió és detectar la presència de dones en el discurs museogràfic. Un cop ben repassada l’exposició fem el recompte. Comparem-lo després amb les referències a homes. No ens enganyem. És força probable que ells guanyin per golejada. Podem repetir l’exercici aplicant altres criteris: orientació sexual, raça, classe, etc. I els resultats seran semblants: els homes heterosexuals blancs de classe benestant ens assaltaran a cada racó del museu. A fi de revertir aquesta situació Jenna C. Ashton ha editat «Feminism and Museums: Intervention, Disruption and Change».

Sabem del cert que els municipis contribueixen, des de la seva política cultural, a l'educació dels ciutadans. Com també ho fan des de la resta de polítiques públiques. Ara bé, per fer-ho de manera conscient, explícita i, perquè no, intencionada, cal aprofundir les relacions entre els àmbits de l’educació i la cultura, barrejar-les, compartir espais -físics i mentals-, treure-li la bata a una i el barret a l'altra, assumir coresponsabilitats i, en definitiva, pensar en la cultura des de l'educació i en l'educació des de la cultura.

John Storey | Octaedro

A l’entrada del divendres 13 de juliol vam parlar de turisme cultural. Acostar-se a aquest concepte és tot un repte perquè no té una definició clara. Si "turisme" i "cultura", per si sols, són conceptes que se’ns escapen de les mans quan els volem acotar, "turisme cultural" és una categoria encara més problemàtica. Passa el mateix amb “cultura popular”. De què parlem realment quan fem servir aquestes paraules? Què entenem per “cultura” i per “popular”? Quina diferència presenta amb la cultura de masses, la cultura folklòrica o la baixa cultura? Per intentar respondre aquestes preguntes, John Storey va escriure a finals dels anys noranta «Teoría cultural y cultura popular».

La creativitat s'ha convertit en una forma més d'esclavitud i l'entusiasme s'ha fet servir com a argument per a l'explotació. La relació entre la precarietat, la cultura i les ganes de treballar de tota una generació en l’era digital
 

L’entusiasme és l’exaltació de l’ànim, una admiració apassionada. Ja fa temps que s’instrumentalitzen la vocació i l’entusiasme per justificar la deriva cap a la precarietat laboral. L’entusiasme és un llibre generacional sobre els que van nàixer a finals del segle XX i van créixer sense èpica però sí amb expectatives, fins que la crisi va assentar les bases d’un nou escenari que s’ha fet estructural; l’escenari de la precarietat i la desil·lusió. 

La mediació està de moda. Sobretot en el món de l’educació i la justícia ha esdevingut un concepte imprescindible. Avui en dia, una resolució de conflictes exemplar requereix a totes passades un procés de diàleg per arribar a un acord. Ara bé, stricto sensu ‘mediació’ és el pont entre dues entitats independents. Deia Theodor W. Adorno: “La mediación está mediada por lo mediado”. Aquest malabarisme lingüístic del filòsof alemany és el punt de partida de la tesi d’Oriol Fontdevila a «El arte de la mediación»: no hi ha art sense mediació i, al mateix temps, la mediació està mediada per l’art.

Lipman, Matthew | Octaedro, 2016

Fins on pot incidir la filosofia en l’aprenentatge? Més enllà de la importància de les classes de filosofia de batxillerat, que s’han trobat en perill d’extinció, trobem la possibilitat d’estructurar la metodologia educativa a través de la filosofia. El mètode amb filosofia, es pot convertir en la millor eina per derrocar els dogmes que sovint asfixien l’avenç de l’educació cap a finalitats, que més que treballadors, formin futurs ciutadans de ple dret.

Stephanie  Burridge [ed.] |  Charlotte Svendler Nielsen [ed.]

Les arts poden tenir un paper essencial a l'hora d’encoratjar les persones amb necessitats especials a través de diverses iniciatives artístiques. L’objectiu, estimular i apreciar les pròpies capacitats mitjançant llibertat que confereixen els espais experimentals creatius.

Hi ha un model de pedagogia inclusiva, cada vegada més activa, que promou l’aprenentatge de la dansa i d’altres arts, d’una manera equitativa en la diferència dins els marcs educatius. Al mateix temps, són cada cop més els coreògrafs que treballen amb la diversitat, per inspirar al mateix temps la creativitat per mitjà de projectes comunitaris.