«Això no és una revolució digital, sinó una civilització digital.»
(Irina Bokova, exdirectora de la UNESCO)
A finals del segle XX, la irrupció de les noves tecnologies de la informació va propiciar un profund canvi en la producció i concepció de moltes pràctiques culturals. Els mitjans digitals no només van transformar la manera que tenia la ciutadania d’accedir a continguts culturals sinó també, i fonamentalment, la manera de crear-ne de nous. En les darreres dues dècades, s’ha fet l’esforç per digitalitzar continguts culturals als quals només es podia accedir d’una manera analògica però alhora també s’han impulsat projectes que es poden incloure en el concepte de cultura digital que “serveix per descriure el context ampli de societat digital on s’insereix la cultura, i que inclou els comportaments i els hàbits de socialització de la ciutadania” (Hernandez. M. (2022). Impuls d'una estratègia de cultura digital als municipis. Diputació de Barcelona. Centre d'Estudis i Recursos Culturals). Més endavant, l’eclosió de la pandèmia de la COVID-19 i els seus efectes van contribuir a impulsar processos de digitalització però també van servir per comprovar-ne les limitacions, tan tecnològiques com socials, evidenciant una manca de planificació estratègica en aquest àmbit.
El Segell del Patrimoni Europeu (EHL, les seves inicials amb anglès) és una de les iniciatives més valuoses de la UE per enfortir el sentiment de pertinença dels ciutadans europeus a la Unió. El focus en la dimensió europea dels llocs del patrimoni cultural i els valors comuns que representen és un tret distintiu d'aquesta etiqueta.