Planificació, gestió i governança

Ve d'aquí: Quan els codis xoquen amb els calendaris | Interacció (diba.cat)
  
  

Quan la política cultural local comença amb un mapa obert

En una jornada de treball amb tècniques culturals d’arreu del territori, algú desplega un gran plànol sobre la taula. No és el mapa d’una ciutat, sinó una representació dels eixos de la Declaració de Barcelona. Una de les assistents apunta: “Potser aquest codi és això, un mapa: marca paisatges, però no dibuixa recorreguts. Això ens toca a nosaltres”. El silenci que segueix no és de dubte, sinó de reconeixement: ningú més que el món local pot decidir com travessar aquests territoris conceptuals.

Ve d'aquí: Els drets culturals no viuen sols en els textos | Interacció (diba.cat)
  

Entre la lucidesa i les urgències quotidianes

El Codi Font de la Declaració de Barcelona pels Drets Culturals formula una proposta valenta i necessària. Però com dialoga amb les realitats dels municipis? Què passa quan les idees topen amb la gestió quotidiana, els pressupostos tancats, les urgències polítiques o les regidories amb equips tècnics sota mínims? En aquesta segona peça, posem a prova el text des del lloc on es decideix el dia a dia de la cultura: el territori.

Anàlisi crítica del Codi Font de la Declaració de Barcelona
  

La Declaració de Barcelona pels Drets Culturals s’ha presentat com un codi font: obert, reutilitzable, perfectible. Un marc conceptual per repensar la cultura des de la justícia, la sostenibilitat i els drets. Però és només un text més? O pot ser el punt de partida d’una transformació real? En aquesta primera peça, hi posem el mirall: una lectura crítica, exigent i situada.
  

Lectura crítica del Pla estatal des del món municipal
  

Quan l’Estat parla de drets culturals, el món local hauria d’escoltar-hi amb atenció —i també amb un cert escepticisme. El Plan de Derechos Culturales del Ministeri de Cultura es presenta com una proposta de fons: una eina compartida, transformadora i ambiciosa, que aspira a canviar el marc de les polítiques públiques. Però, llegit des del territori —des de l’escala que fa possibles aquests drets en la vida quotidiana—, cal preguntar-se: construeix realment una aliança entre governs, o només la insinua? 
  

Podem parlar de drets culturals sense repensar el nostre model de vida?

  

En un món que normalitza la inconsciència com a mode de vida, posar consciència és un acte radical. Però, què vol dir exactament “posar consciència” quan parlem de cultura? Vol dir fer-se preguntes que sovint incomoden. Vol dir assumir que la cultura també forma part del problema —per les seves lògiques extractives, elitistes o inèrcies burocràtiques— i que, per tant, ha de formar part de la solució. I vol dir, sobretot, revisar el nostre lloc dins d’aquest sistema que posa en crisi el planeta i la vida col·lectiva.

Cultura a la fresca? Una oportunitat, una rutina o un miratge. Quan la cultura surt al carrer i sembla de tothom, cal preguntar-se qui la pensa, qui la fa possible i a qui serveix realment.
  

La cultura a la fresca és una de les formes més populars i celebrades de la programació municipal. A l’estiu, l’espai públic es converteix en escenari: hi ha cinefòrums a les places, concerts als jardins, dansa als patis d’escola. Aquesta presència cultural al carrer s’ha consolidat com una part essencial de l’agenda de molts municipis. I té tot el sentit: hi ha horaris més flexibles, ganes de sortir, un clima que acompanya i espais que, en molts llocs, recobren vida. Un espai buit pot semblar inert, però també pot ser un espai a punt. I això ens obliga a preguntar: qui decideix què hi passa, i amb quin sentit?