Destacats

Des de les polítiques culturals cal tenir en compte necessitats que s’han identificat els darrers anys i que demanen estratègies i llenguatges propis. El dret a participar en la vida cultural de la ciutat està condicionat per creixents desigualtats socials. El gènere, el territori o la classe social, entre d’altres, són factors que condicionen les nostres oportunitats per a l’accés, la pràctica i la presa de decisions en l’àmbit cultural. Fins a quin punt les relacions entre cultura i educació poden donar resposta a aquest repte?

L’absència de la paraula Cultura a les noves Comissions de la Unió Europea fa saltar totes les alarmes. Clarament, aquest fet és resultat d’una redistribució i reestructuració de les Comissions, on ja no es veu necessari incloure la paraula Cultura en cap dels noms de les Comissions. Segons l’article ‘Culture: nowhere or everywhere?’ de KEA, es discuteix el nou paper que desenvolupa la Cultura, el qual tindrà un caràcter molt més transversal. Per tant passarà de ser una figura amb una denominació concreta a tenir una presència difuminada, distribuïda en múltiples Comissions. Aquest fet provoca que l’àmbit de la Cultura no esdevingui un valor com a tal, ja que no és mereixedor ni d’una Comissió, sinó que serà usat com a eina per tal d’impulsar altres polítiques on la Cultura pot fer servei. És a dir, la Cultura passa a estar al servei de les demés, instrumentalitzant-la. Un fet que ho demostra és l'interès per impulsar aspectes com ara la innovació i les noves tecnologies. És per aquest motiu que es cerca donar suport a indústries creatives com catalitzadores per a la innovació. Fixem-nos en que no s’anomenen indústries culturals sinó indústries creatives, elidint intencionadament el concepte cultural.

 
El producte interior brut (PIB) és un indicador econòmic de referència a tot el món, ja que les seves característiques permeten calcular-lo amb mètodes estandarditzats per fer comparatives entre països i preveure tendències. Malgrat que històricament s’ha entès el creixement del PIB com un indicador de progrés, avui dia es considera que no és una eina del tot adequada perquè no contempla elements com el benestar, l’accés i la distribució de la riquesa, o la sostenibilitat.

Dinàmiques participatives, accions elaborades i dutes a terme mitjançant processos participatius, pressupostos participatius… El treball en xarxa, tenint en compte les diferents parts implicades mitjançant una metodologia participativa, està a l’alça. També a l’àmbit municipal i cultural. Però cal replantejar-nos què s’entén realment per xarxa i formes de participació?

Sobre aquests plantejament es va dedicar el curs celebrat el passat dimecres 23 d’octubre, «Noves formes participatives: La democràcia en xarxa», organitzat pel Centre d’Estudis i Recursos Culturals de l’Àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona i impartit per Simona Levi, directora de teatre, activista, docent, gestora i artista multidisciplinària.

Especialment adreçat als tècnics i tècniques municipals de cultura, tenia per objectius:

• Analitzar les formes existents de participació ciutadana en xarxa
• Determinar quin és el paper que aquestes han de tenir en la democràcia municipal 
• Reflexionar sobre les formes d’organització  interconnectades en el món de la cultura