Destacats

The Audience experience : a critical analysis of audiences in the performing arts

Jennifer Radbourne, Hilary Glow, Katya Johanson (eds.) ׀ Intellect Bristol

Llibre que analitza els canvis de tendències en l’anàlisi i avaluació de l’experiència artística en el sector de les arts escèniques. S’hi estudia com les tecnologies i els nous comportaments i necessitats dels públics han transformat i modificat la manera de presentar i divulgar les representacions de teatre i òpera i els concerts de música clàssica i contemporània. S’hi presenten estudis de cas amb noves metodologies de recollida i interpretació de dades d’audiències. El llibre reflexiona també sobre la instrumentalització de la cultura i l’obsessió per la quantificació econòmica i social del valor artístic en aquestes últimes dècades i vol transmetre la necessitat de recuperar el valor de l’art com a experiència estètica.

Hidden innovation : policy, industry and the creative sector

Stuart Cunningham | University of Queensland Press

Segons Cunningham, les indústries creatives poden fer una aportació clau a les economies avançades dels països desenvolupats ja què el sector creatiu genera idees, processos, productes i talent de gran utilitat per a la productivitat de tots els sectors econòmics. Cunningham assenyala que tradicionalment, les humanitats, les arts i les ciències socials han estat relegades de les agendes, les polítiques, els programes de recerca i els debats públics. Tot i què, en els últims anys, els canvis estructurals de les economies i societats avançades han portat a un primer pla a les industries i sectors creatius com a motor clau per al desenvolupament i la innovació. Però insisteix que molt del que és innovador en matèria d’indústries creatives està encara amagat. Per aquesta raó, l’objectiu principal del llibre és portar a la llum aquesta innovació creativa encara amagada i mostrar-la des d’una perspectiva de la política internacional i dels debats acadèmics interdisciplinaris que tracten de respondre al canvi profund industrial, social i cultural i que sí vinculen les industries culturals i creatives i el pensament innovador.

Bibliografia per a la reflexió i l’anàlisi de les relacions entre públics, tecnologies digitals i institucions culturals

Office de Coopération et d’Information Muséales (OCIM)

La mediació digital, que es materialitza a través de dispositius tecnològics fixos o mòbils als museus i exposicions o a través d’aplicacions a internet o a les xarxes socials, son objecte d’inversions molt importants per part de les institucions culturals. Aquesta bibliografia comentada presenta uns 150 ítems, entre llibres, articles i recursos en línia, per a la reflexió i l’anàlisi de l’estat de la qüestió en l’ús de les tecnologies digitals i la seva relació amb els públics, els objectes culturals i els coneixements.

La Médiation culturelle

Serge Chaumier, François Mairesse | Armand Colin

Llibre que analitza en profunditat el concepte de mediació cultural. Els autors fan referència a la definició, orígens i traducció del terme; a les lògiques que acompanyen als processos de mediació; a les figures que exerceixen funcions de mediació (artistes, gestors, programadors, comissaris,...) i a les seves funcions (iniciació, negociació, educació, animació, informació,...) Expliquen també l’estat actual de la mediació cultural com a disciplina i sector professional diferenciat i parlen dels coneixements i habilitats que ha de tenir o desenvolupar un mediador cultural (coneixement dels públics, tècniques de gestió i màrqueting, habilitats de comunicació, competències en multimèdia i noves tecnologies,...) Finalment, presenten les metodologies per a l’elaboració de projectes de mediació.

L'Industrialisation des biens symboliques : les industries créatives en regard des industries culturelles

Philippe Bouquillion, Bernard Miège, Pierre Moeglin ׀ Presses universitaires de Grenoble (PUG)

Per els autors d'aquest llibre, una nova economia política dels béns simbòlics, en fase de desenvolupament en aquests moments, ha sorgit a partir de dues tendències ben marcades. D’una banda, la introducció de pràctiques de gestió industrial en els sectors culturals tradicionals i la producció i comercialització dels seus productes i, de l’altra, l’adopció d’atributs culturals i simbòlics per part de productes, serveis i sectors no culturals que aposten per la incorporació d’una dimensió cultural i creativa, més o menys artificial, per diferenciar-se de la competència i enfortir la seva identitat com a marca més enllà de la seva eficiència i del seu preu.

El paper de les institucions culturals en la promoció de la diversitat cultural i el diàleg intercultural

Open Method of Coordination (OMC) ׀ European Agenda for Culture

Informe que analitza exemples de polítiques i pràctiques d’institucions culturals que tracten d’arribar a una audiència més plural i diversa a través de les seves accions i programes. Els autors, un grup d’experts representants dels Estats membres de la UE, assenyalen els reptes i desafiaments als quals han de fer front, analitzen alguns factors per a l’èxit i proporcionen també recomanacions concretes. Així mateix, adverteixen que la crisi econòmica i les circumstàncies canviants actuals poden afavorir un increment de l’extremisme i la xenofòbia i en aquest sentit, assenyalen que les institucions públiques culturals i artístiques tenen una responsabilitat fonamental de cara a contribuir a la cohesió social.

Creative Europe Spain #1 i #2

David Márquez Martín de la Leona | Zeitgeist

Hace pocos días la Agencia ejecutiva para la Educación, el Audiovisual y la Cultura de la Comisión Europea (EACEA) hacía públicos los resultados y los importes de las ayudas concedidas en la última convocatoria de algunos de los programas contenidos en el programa Creative Europe. Este programa de la Comisión Europea, desde el 2014 agrupa bajo un programa todos los anteriores programas de apoyo a la creación y a la cultura, englobando esencialmente los programas de Cultura y el Media. Con un presupuesto global para el periodo 2014 – 2020 de 1.460 M€, el 56% de los fondos (815 M€) pertenecen a los programas Media (audiovisuales), un 31% (452,6 M€) a los programas Cultura y el 13% (189,8 M€) a los programas intersectoriales.

Aunque relativo respecto a las necesidades y a los fines, como ven, se trata de un programa con algo de dinero. Algo más de 240 M€ anuales para poder ir articulando proyectos culturales y audiovisuales con sentido europeo. Mucho dinero, pero a repartir en un territorio muy vasto y culturalmente muy denso y prolífico.

Ecosistema o industria cultural

Santi Eraso Beloki | santieraso.wordpress.com. Arte, Cultura, Ética y Política

De las industrias culturales a la economía social de la cultura

La cultura y el arte se sustentaron durante siglos merced a los donativos de los reyes, nobles y autoridades eclesiásticas; gracias a la burguesía en los Estados modernos; y a los impuestos de tod+s en el estado del bienestar. Se considera que la educación y la cultura, en su sentido más amplio, favorecen la formación e ilustración de los ciudadan*s, contribuyendo a la cohesión social y a la calidad de la democracia. Así pues, los recursos destinados a su desarrollo son, previa decisión política, una manera de redistribución de las rentas, con arreglo a un sentido compartido de la justicia social. Hasta ahora, estas ideas han formado parte del ideario social del estado del bienestar.

La cultura como problema: Ni Arnold ni Florida. Reflexiones acerca del devenir de las políticas culturales tras la crisis

Jaron Rowan | Revista OC (Observatorio Cultural del Departamento de Estudios del Consejo Nacional de la Cultura y las Artes de Chile). Núm 23, Agosto 2014

Investigador y agitador cultural. Ph.D. en Estudios Culturales de Goldsmiths University of London. Autor del libro Emprendizajes en Cultura (Traficantes de Sueños, 2010), y co-autor de Cultura libre digital (Icaria, 2012) y La tragedia del Copyright (Virus, 2013). Ha impartido docencia en el grado de humanidades de la UOC, el M.A. in Culture Industry de Goldsmiths University of London y en la actualidad es coordinador del Área de Arte del Bau, Centro Universitario de Diseño de Barcelona.

Vivimos un inusitado momento de transición en lo que a las políticas culturales se refiere. Actualmente se encuentran agotadas las dos principales tradiciones sobre las que se sustentaban hasta ahora dichas políticas. La primera basada en la visión ilustrada donde la cultura es percibida como un ente educador o lo “mejor que se ha dicho o escrito”, como argumentó en su momento Matthew Arnold. La otra, más reciente, describe la cultura como un elemento de desarrollo económico cuyo valor reside en su capacidad de generar beneficios económicos. En el siguiente texto analizaremos el porqué del agotamiento de ambos discursos y veremos qué espacios y posibilidades siguen existiendo para pensar en un nuevo paradigma de políticas culturales que pueda salir de este impasse. Discutiremos acerca de cómo la cultura ha pasado de ser un ente civilizador, una fuente de riqueza a ser un problema para la ciudadanía que recela de las ayudas públicas y la denominada cultura de Estado, como para la clase política que no sabe muy bien cómo pensar la cultura tras la crisis económica global.

Modelos de política cultural y modelos de equipamientos culturales. Análisis del caso de Barcelona

Joaquim Rius Ulldemolins | Política y Sociedad. Vol 51, No 2 (2014)

Resumen: El desarrollo del análisis de la política cultural por parte de las ciencias sociales ha producido una teorización sobre los modelos de política cultural por parte de la sociología y la ciencia política. En estos análisis se plantea la influencia del modelo nacional de política cultural sobre las formas de gobernanza y gestión de los equipamientos culturales. No obstante, en este artículo defenderemos que actualmente es el modelo local de política cultural el que influye en el modelo de institución cultural. Ello se explica por la creciente importancia de la cultura en las estrategias de desarrollo local. Para demostrarlo analizaremos el caso del Modelo Barcelona de desarrollo local y política cultural, que destaca por el nivel de liderazgo del gobierno local, la gobernanza multinivel, el uso de la cultura en los procesos de planificación urbana y una tendencia a la concertación público-privado en la gestión pública. Un Modelo Barcelona que determinará la génesis y desarrollo de sus equipamientos culturales, generando un modelo singular y relativamente exitoso.