Destacats

La despesa familiar en cultura, oci i espectacles a Espanya va caure el 2011 fins a situar-se per sota dels nivells del 2006.  Concretament, el descens va ser del 4,3% respecte a l'any anterior. Ho revela aquest estudi de l’Strategic Research Center d’EAE Business School a partir de les dades de l'Institut d'Estadística i que calcula en 32.535 d'euros el que les llars espanyoles van invertir en aquest sector.

Catalunya és la tercera comunitat on més diners van gastar les famílies en béns culturals i d'oci, amb una despesa de 2.160 euros l'any de mitjana. Al davant de Catalunya hi ha Madrid i Navarra amb 2.459 i 2.239 euros de mitjana respectivament.

Santos M. Mateos Rusillo | ZER. Revista de Estudios de Comunicación, nº 34 (2013)

Los museos vienen aplicando, desde hace ya bastantes décadas, la teoría y práctica de la difusión cultural para generar contenidos culturales que faciliten la accesibilidad cognitiva y emocional de los visitantes a sus colecciones. Últimamente están apareciendo campañas y acciones de comunicación comercial que, lideradas desde los departamentos de comunicación de los museos, están creando unos contenidos cuyo objetivo final es publicitario, sirviéndose para ello de la técnica del Content Marketing. Este artículo presenta este nuevo modelo de generación de contenidos, mediante el análisis de algunos casos internacionales en los que se ha aplicado de forma exitosa.

El professor de comunicació de la facultat d’Indústries Creatives de la Queensland University of Technology de Brisbane (Austràlia), Terry Flew, presenta la seva última obra sobre l’evolució del concepte indústries creatives, els seus impactes econòmics i industrials, com també socials, polítics i culturals. D’altra banda, Flew adverteix que és necessari que els economistes proporcionin als polítics i gestors dades sobre el rendiment econòmic d’aquestes indústries, però reivindica que s’avaluïn també des d’un punt de vista teòric, ideològic i polític. Considera que la relació entre indústries creatives i la universitat també hauria d’estar marcada per aquesta doble vessant empresarial i intel·lectual.

Abans de les últimes eleccions generals celebrades el passat mes de febrer a Itàlia, aquest número de la revista «Economia de la cultura» va plantejar a vint-i-cinc destacats especialistes italians del món de l'art i la cultura la qüestió següent: “Què cal fer i què no s’ha de fer per la cultura?”. Entre aquests especialistes de diferents sectors culturals i disciplines s’hi troben responsables d’organismes, institucions i empreses culturals, empresaris, gestors, comissaris d’art, editors, juristes, productors audiovisuals, acadèmics, directors de festivals, creadors, ... que, cadascú des de la seva disciplina, reflexiona i opina sobre aspectes relatius a la gestió i organització administrativa de la cultura i dels béns culturals, als recursos que s’hi dediquen i a les modalitats de finançament; a l’educació, la demanda i el consum cultural; al paper de la cultura com a instrument de construcció de la identitat nacional; als impactes socials de la cultura; a la creativitat i les indústries culturals; etc.