polítiques públiques

EDUCULT | Comissió Europea

Aquest informe és el resultat d’una investigació duta a terme per la Comissió Europea on es recopilen, comparen i avaluen els indicadors i prioritats establertes en les diverses polítiques d’accés a la cultura implementades a nivell nacional i europeu.

Donat que l’accés a la cultura s’ha convertit en una de les màximes prioritats en l’agenda política cultural europea en el seu conjunt, així com el palpable grau d’ambigüitat del seu significat, la investigació parteix de tres preguntes inicials:

Us recomanem aquest article d’ Eduard Delgado, organitzador de la primera edició d’Interacció 1984 i director fundador del Centre d’Estudis i recursos Culturals (CERC), per seguir juntament amb els articles sobre l’’anàlisi de les polítiques culturals des de 1978 fins a l’actualitat d’Interacció’15. Aquí teniu un extracte:

«La història de les polítiques culturals a Catalunya encara s’ha d’escriure i no és feina fàcil (....) Aquest buit historiogràfic no ens ha d’estranyar, ja que en un país comandat intel·lectualment per literats i historiadors de la política, l’anàlisi cultural no ha estat indispensable, una anàlisi que seria necessàriament crítica i refractària amb els mites més ornats de la nostra cosmogonia nacional.

En aquest article no pretenem presentar una historia a partir d’una metodologia més o menys formal sinó expressar unes opinions sobre l’evolució de les polítiques culturals municipals a Catalunya en els darrers anys, des de l’establiment de la democràcia, per a la trobada Interacció 2015 organitzada per la Diputació de Barcelona.

Establir unes etapes o fases d’un procés social o polític requereix definir uns paràmetres o indicadors d’anàlisi per a la interpretació i acceptar que existeix la possibilitat d’altres formes d’explicar els fets.

Anna Subirats i Oriol Barba

En els últims anys,  Catalunya i en concret Barcelona ha viscut l'expansió de grups de consum, bancs del temps, horts urbans, centres de gestió comunitària, cooperatives de treball, grups de criança compartida, etc. Aquests espais s’han definit de diferents maneres: comuns urbans[1], espais d’innovació social[2] i propostes d’economia social i solidària[3]. Tot i no considerar-se nous quant a formes i pràctiques, s’han analitzat com a models emergents en el context actual de crisis econòmica i democràtica. Les esmentades experiències funcionen com a laboratoris que generen el que podríem definir com a marcs alternatius de democràcia urbana on la ciutadania participa directament en la producció d’espais, recursos i polítiques. 

La cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini.

Montserrat Roig

La gent, el poble, els veïns volien viure plenament la Festa, la cultura perduda, la plaça com espai ben viu on passa la vida, la festa, la cultura; volien veure com els fills i néts aprenien música, art, a escriure, a llegir, a explicar-se. Després de 40 anys de dictadura i repressió cultural volien un futur amb pessics de passat i la memòria no resolta de la seva joventut.

En aquells primers intensos i fugissers anys moltes iniciatives naixien i es desfeien. Mil iniciatives culturals, d’una gran diversitat, sorgien arreu. Catalunya era molt diferent a la Catalunya d’abans de la guerra del 1936. A Catalunya hi havia diferents expressions culturals, de folklore, i molta gent sense nocions sobre què rebre, sobre què interessar-se. Existia una certa elit cultural, i un cert poble assedegat però en cap cas la majoria de la població estava preparada per rebre tot el que li vam començar a ofertar.

Luis Moreno-Caballud | Modern Languages Open, 2015: July 8

En aquest llibre, de recomanable lectura per seguir juntament amb els articles sobre gestió comunitària d’Interacció 15, s’analitza el sorgiment de les cultures col·laboratives i no-jerarquitzades sorgides amb l’esclat de la crisi econòmica de l’estatal espanyol de 2008.

Des de les protestes contra l’anomenada Llei Sinde fins al moviment 15M, aquestes Cultures de Qualsevol, alimentades per moviments socials de base i de les xarxes socials digitals, desafien la cultura tradicional jeràrquica i neoliberal d’unes institucions que veuen els han portat a la precarització.

L’artista multimèdia nord-americà Randall Packer va ser pioner en representar la fusió de l’espai físic (primer espai) amb el virtual (segon espai), en un mateix lloc que pot ser habitat en xarxa per usuaris remots, simultàniament o de forma asíncrona. En aquesta nova dimensió se l’anomena el tercer espai. El concepte d'hibridació dels espais físics i virtuals, es dóna a partir que els participants en el tercer espai, estan essencialment en espais físics remots, i fa referència a una dimensió social etèria, tecnològica i connectada: la comunitat compartida. Es tracta d’ un espai on es desdibuixa la noció d’allò que és real i allò que és virtual, segurament perquè la importància no és l’espai en si, sinó el contingut, o el fet d‘allò que està succeint en un moment concret.

Intel·ligència col·lectiva, aquest és un lema que em va impactar per la profunditat del seu contingut i les variables que s’hi poden aplicar. Es tracta de l’eslògan de La Colaboradora, un entorn físic P2P que combina la filosofia de les xarxes d’intercanvi, entre iguals, amb el contacte humà. Una comunitat col·laborativa que treballa en els seus projectes empresarials, socials o creatius i com a únic requisit de pagament s’estableix l’intercanvi d’idees, serveis i coneixement.