política

Amb motiu de l’Espai Claustre ‘Noves formes participatives: la democràcia en xarxa’, que ha tingut lloc de manera presencial al CERC el 21 de febrer d’enguany, hem entrevistat Simona Levi, directora de teatre, dramaturga, experta en tecnopolítica, activista i docent. Aquí us oferim la conversa que hi hem mantingut.

Tot i que els impactes de pandèmia de la Covid-19 segueixen definint la greu situació per la qual passa la cultura, l’actualitat cultural es fa cada vegada més ressò de les receptes per sortir d’aquesta crisi. Ho hem anat veient a la Comunitat Virtual i, també, a les publicacions que hem anat compartint al canal d’Interacció a Facebook durant els darrers mesos. Avui, us en portem un resum perquè no se us escapi.

L’activisme als museus és una pràctica cada vegada més present, que reivindica el seu espai a uns equipaments com ara els muses que els hem d’entendre com a espais socials. Hi ha un creixent reconeixement de que els museus no son espais neutres lliures d’opinions polítiques, ans el contrari, tenen una forta influència sobre els aspectes que afecten a l’actualitat social. Aquest procés de desmentir la neutralitat dels museus és quelcom que connecta amb el compromís polític propi del moviment feminista. De fet, les pràctiques feministes son recorrents en els exemples que veiem al llarg del llibre sobre l'activisme als museus. Adonar-se que l’aparent neutralitat és en realitat el punt de vista del dogma dominant blanc i heteropatriarcal fa que la nostra mirada canviï. Adoptar un posicionament no neutral implica agafar una actitud activista en contra de la repressió de les minories. La neutralitat està cada vegada més qüestionada i el caràcter polític dels museus és més evident. Avançar cap a l'activisme als museus és anar cap a la direcció on els museus tenen un caràcter marcadament social, on aspectes com ara l’apropament amb la comunitat, el posicionament polític o la creació de xarxes entre diversos equipaments son claus per entendre la nova manera de fer dels museus.

Antonio Ariño Villarroya i Ramón Llopis Goig | Fundació SGAE

El llibre repassa com la gran revolució sociocultural del segle XXI ha impactat en els interessos i pràctiques culturals, especialment degut a l’embat de la comunicació mòbil. Es tracta d’un estudi des de la perspectiva de la sociologia, que conté molta informació estadística amb l’objectiu de realitzar una anàlisi sistemàtica de les pràctiques i interessos culturals als últims 15 anys a Espanya; basat centralment en les Enquestes d’hàbits i pràctiques culturals a Espanya del Ministerio de Educación, Cultura y Deporte. L’estudi constata un “procés d’ampliació de les audiències en totes les pràctiques de les que es té informació”, però aquesta ampliació s’associa a una persistent estabilitat en l’estructura de penetració d’aquestes.

Joan M. Minguet Batllori | Comanegra

La portada groga recorda a l’exposició dedicada al «Manifest Groc» de Dalí, Gasch i Montanyà –una provocadora declaració que atacava els convencionalismes i la cultura oficial catalana– que va estar comissariada per l’autor del llibre allà per 2004, i de la qual ens parla a l’interior de les seves pàgines.

Terry Eagleton | Taurus

Davant el repte d’abordar un concepte tan ampli com el de la cultura, Terry Eagleton comença el seu nou llibre aclarint que, per la dificultat que comporta elaborar-ne una teoria unificada, mostrarà diversos enfocaments que ens apropin de manera crítica a la noció actual del terme, guiats a través de les teories de figures com Edmund Burke, Raymond Williams, Johann Gottfried Herder, Matthew Arnold, Marx o Oscar Wilde.

Efectivament, Eagleton indaga en els conceptes de cultura que s’han anat succeint i superposant en els darrers segles (la cultura com a conjunt d’artefactes estètics, com a substitut de la religió, com a fet de la vida quotidiana, com a salvació social, com a indústria de l’entreteniment, etc.) amb una visió lúcida, divertida i mordaç, i s’endinsa en la discussió sobre quins són els valors intrínsecament humans i, per tant, constitutius de la idea mateixa de cultura, suspenent, fins i tot, les certeses que avui dia defineixen les polítiques culturals occidentals.

Gemma Carbó Ribugent | Papers amb Accent

«Consideres que els docents poden ser bons gestors culturals?» Aquesta és una de les preguntes que fa Gemma Carbó Ribugent a José Teixeira Coelho, una de les 18 figures rellevants de l’àmbit de les polítiques culturals i educatives a les quals entrevista en el llibre «L’assignatura pendent. Converses sobre educació, política i cultura» per mostrar l’estat de la relació entre aquests sectors, amb aproximacions a l’economia i la investigació.

Antoine Schirer i Karim El Hadj | Le Monde

En plena carrera cap a l’elecció de la presidència francesa, acomiadem la setmana amb un vídeo que, en clau filosòfica, revisa els discursos amb què els polítics busquen persuadir les audiències. I Macron i Le Pen, entre d’altres, queden en evidència: les seves argumentacions són plenes de fal·làcies, és a dir, errors de lògica que serveixen per intentar convèncer amb raonaments enganyosos i tenir sempre la raó.

No heu tingut temps de consultar el Facebook d’Interacció en els últims dies?

Aquí teniu el recull dels continguts que hem anat publicant al llarg de la setmana. Si us interessa algun article només cal que entreu al nostre perfil i el llegiu.

Dayoffacts.org

L’era de la postveritat, escollida pel diccionari Oxford com a expressió de l’any 2016, està marcant un temps en el qual els fets objectius i la veracitat científica estan influint menys en la formació de l’opinió pública, alimentada per uns mitjans de comunicació sota el poder de les grans corporacions i grups d’interès. Les decisions polítiques, ètiques i econòmiques es contraposen en molts casos a l’evidència científica, i esdeveniments com l’arribada de Trump al poder o el triomf del Brexit o el negacionisme del canvi climàtic marquen aquesta època[1].