museus

Us ha passat mai que contemplant les peces d’un museu us ha vingut una melodia al cap? No cal que siguem sinestèsics, pot ser que només sigui per una associació d’idees puntual o simplement perquè se’ns ha enganxat aquella maleïda cançó de moda que sona per tot arreu.

  
Una entrada que desxifra les pràctiques, criteris i processos del comissariat d’exposicions més enllà del tòpic.
  

L’escriptora escriu llibres i articles. La pintora pinta quadres i murals. La músic compon i interpreta. I la comissària munta exposicions. En els tres primers casos tenim més o menys clar en què consisteix el procés. Però què és el comissariat? Què implica exposar alguna cosa en un espai? Quins processos i metodologies fa servir el comissari?

L’any 1995 Elisabeth Caillet, amb la col·laboració d’Évelyne Lehalle, va publicar un dels textos fundacionals de la mediació cultural. El llibre «À l’approche du Musée: La Médiation culturelle» posava els fonaments d’una disciplina incipient que emergia de la museologia. En aquella publicació, l’autora francesa traçava el recorregut històric de la relació dels museus amb el públic i desenvolupava la manera d’articular un projecte museístic a partir de la mediació. Uns vint anys després, Caillet, juntament amb Fanny Serain, François Vaysse i Patrice Chazottes, ha dirigit i presentat «La Médiation Culturelle: Cinquième roue du carrosse?.

Jenna C. Ashton [ed.] | MuseumsEtc

Fem un experiment. Què necessitem: alguna cosa per apuntar i mirada de detectiu. Acostem-nos al museu que ens quedi més a prop de casa. Si pot ser, de temàtica artística o històrica. Passegem-nos per les sales i observem amb atenció els materials expositius. La nostra missió és detectar la presència de dones en el discurs museogràfic. Un cop ben repassada l’exposició fem el recompte. Comparem-lo després amb les referències a homes. No ens enganyem. És força probable que ells guanyin per golejada. Podem repetir l’exercici aplicant altres criteris: orientació sexual, raça, classe, etc. I els resultats seran semblants: els homes heterosexuals blancs de classe benestant ens assaltaran a cada racó del museu. A fi de revertir aquesta situació Jenna C. Ashton ha editat «Feminism and Museums: Intervention, Disruption and Change».

Diuen que Albert Einstein va dir que no entens una cosa del tot fins que no ets capaç d’explicar-la a la teva àvia. Podríem posar en dubte l’aforisme: per què ha de ser precisament l’àvia? Per què hem de suposar que les àvies saben menys coses que nosaltres? Si més no, la frase que s’atribueix al físic d’origen alemany fa referència a un dels elements claus de l’educació competencial: la transferència. Aquells alumnes que són capaços d’explicar als seus companys allò que no entenen han assolit un domini expert de la competència en qüestió. Doncs bé, l’informe que l’OCDE va presentar el desembre de 2017 és un cas de transferència. Es titula «Culture and local development: maximising the impact».

El Museu d’Art Contemporani de Barcelona és l’equipament referent de la creació contemporània  d’arts  visuals,  no  únicament  d’àmbit  local  sinó  també  nacional. Amb independència de la seva categorització museística, esdevé l’element central en les polítiques públiques culturals del sector, motiu pel qual les administracions li donen suport financer.

En el context d’un món format per comunitats cada cop més diverses, interconnectades i canviants, el desenvolupament sostenible presenta reptes de tipus social, econòmic, ambiental i cultural que són responsabilitat tant de les polítiques públiques com del sector privat i la societat civil. La mediació cultural, entesa com a experiència educativa de transmissió de coneixement que cerca la creació d’espais generadors de pensament crític, igualtat, equitat i entesa, representa un immens camp d’oportunitats per transformar la manera com ens relacionem les persones a través de les arts, el llenguatge o la tecnologia.

Com responen els museus als desafiaments que planteja el creixent nombre de sinergies entre cultura i educació? Quines estratègies tenen més èxit a l’hora de formar una ciutadania més creativa, participativa i amb sentit crític? Actualment, és imprescindible el paper de les TIC en la didàctica de les arts?

Una mirada lúcida sobre què significa visitar un museu avui i per què la “visita” continua essent una pràctica vital —no només turística— en el teixit cultural català.
  

Et deixo triar. Què prefereixes, quedar-te a casa i començar alguna sèrie de Netflix o agafar el tren i baixar a Barcelona per anar al museu? Va, calça’t que em ve de gust veure l’exposició que acaben d’inaugurar al CCCB. Ens podem imaginar la conversa. Un dissabte a la tarda d’estiu en alguna població a prop de la capital.