crisi

Los bienes comunes: cultura y práctica de lo común

Documentación social, núm. 165 (abril-juny 2012)

Monogràfic de la revista «Documentación social» dedicat a analitzar els anomenats béns comuns, commons o procomú. Un concepte que, com ens assenyala el coordinador d’aquest número, Imanol Zubero, en l’article “De los ‘comunales’ a los ‘commons’: la peripecia teórica de una práctica ancestral cargada de futuro”, fa referència a una pràctica tradicional estesa per tot el planeta, que han renovat i reforçat en els últims anys tant els moviments antiglobalització, a través de la seva lluita contra la mercantilització del món, com els col·lectius que reivindiquen el coneixement i la cultura lliure.

Dossier - Cultura en temps de crisi

Josep Pujol, Alfons Martinell, Josep Pastells, Jordi Camps, Íngrid Pujol | Revista de Girona, núm. 272 (maig-juny 2012)

Aquest dossier pretén mostrar un ventall de possibilitats de supervivència de certes iniciatives culturals, ara i aquí, sense que hi aparegui excessives vegades la paraula crisi. Obre el dossier Alfons Martinell amb la contribució 'Crisi, gestió cultural i coneixement', en què ens recorda el valor de la cultura no només com a bé bàsic sinó també com a inversió necessària per part de l’administració, una inversió que ens ha de retornar amb escreix.

Voluntariado cultural: ¿Participación ciudadana o ninguneo profesional y arrinconamiento de la cultura?

David Ruiz | Economía i cultura

En estos tiempos de recesión, agudización de la crisis económica y cambio de sistema social, en su más amplio sentido, se ha convertido en recurrente un aviso a navegantes que circula desde ciertos poderes públicos. De una manera explícita o no, se lanzan globos sonda que postulan acudir al voluntariado cultural para la realización de actividades profesionales en este ámbito en tanto que la ausencia de recursos económicos incide en la ausencia de profesionales. Se pide la participación ciudadana voluntaria para la ejecución de programas y actividades culturales, incluso para la gestión de espacios públicos (bibliotecas, por ejemplo), saltándose a la torera, no sólo la figura del gestor cultural (público o privado), sino también el marco legal del voluntariado

Comprender la economía de la cultura como vía para salir de la crisis. Pau Rausell-Köster

Pau Rausell-Köster | El profesional de la información,  julio-agosto, vol. 22, núm. 4.( 2013). p. 286-289

Resumen  Defensa de la necesidad de redefinir las políticas culturales, convirtiéndolas en el eje central de las acciones para salir de la crisis. Aunque el objetivo intrínseco de la política cultural es la satisfacción de los derechos culturales de los ciudadanos, en muchos casos ni siquiera éstos se cumplen. Hay que proponer unas políticas culturales de nueva planta que persigan dichos derechos pero que también sean capaces de dirigir la transformación del modelo productivo y  a persecución de otros objetivos sociales. La dimensión de los sectores culturales tiene efectos causales sobre la riqueza de las regiones europeas.

Formes de col·laboració publicoprivada. Reacció i planificació davant la crisi

En aquest article, publicat al número 7 de la revista «Mnemòsine», Carme Sais Gruart ofereix una aproximació als antecedents i al context de la col·laboració público-privada, analitza diverses opcions possibles, defensa que és necessària la planificació i la implementació de sistemes de gestió més avançats i, finalment, planteja algunes expectatives sobre el futur de la gestió cultural que ajudin i permetin situar la cultura en el lloc central que li correspon en tant que bé públic necessari per a la societat.

"Mi papá es director de cine" d'Álvaro Germán Roda

Álvaro Germán Roda ha guanyat el V Concurso de Cortos de RNE amb el curt "Mi papá es director de cine".  El jurat del certamen l'ha destacat per ser un "retrato tierno y crítico del mundo del cine", segons ha dit Enrique González Macho, president de l'Academia de Cine i membre del jurat.

Crisi, cultura, sector cultural i desobediència

Jordi OliverasNativa

El passat divendres 10 de maig vaig participar a Interacció en una taula rodona, amb Lluís Pasqual, Jaume Antich, Jordi Pascual, Mercedes Giovinazzo, i moderada per Rita Marzoa, que portava per títol “La sostenibilitat de la cultura: recursos públics, recursos privats”. Abans de la xerrada vaig publicar uns apunts al meu bloc buscant contrastos per a polir la intervenció. Ara, un cop passat, reelaboro una mica aquelles idees incorporant algunes coses sorgides de l’experiència.

Quin és el problema?

La preocupació que sembla recollir el títol de la taula és lògica, la qüestió de la davallada de recursos per la cultura en els darrers anys és un problema real que angoixa a molta gent (artistes, gestors, empresaris,…) i ens fa preguntar-nos per la sostenibilitat del que hi havia. Però alhora, tal com es presenta, sembla assumir un parell de supòsits enganyosos que convé atendre abans de buscar respostes:

Els ciutadans del Regne Unit recolzen les retallades públiques en cultura

Segons una enquesta realitzada al Regne Unit, una majoria de ciutadans recolza la inversió pública en cultura més pels seus beneficis culturals i artístics que pels seus impactes econòmics, però només una minoria reclama que el sector cultural no pateixi més retallades. La publicació dels resultats d’aquesta enquesta, realitzada per la consultora YouGov, ha coincidit amb el primer discurs de Maria Miller com a Secretària de Cultura, on va aportar arguments economicistes per justificar la despesa pública en cultura.

L’enquesta revela que només un 21% dels enquestats recolza aquesta visió economicista, davant un 31% que justifiquen la despesa pública en cultura pels seus beneficis culturals i civilitzadors. El 37% pensen que la despesa en cultura no està justificada.

Industrias creativas y empleo: reflexiones desde la crisis. Jaron Rowan

Los gobiernos y partidos políticos, Rajoy a la cabeza, repiten hasta la saciedad que las industrias creativas y la generación de pequeñas empresas por emprendedores (emprendizaje) constituyen un modelo productivo capaz de generar empleo y contribuir a sacarnos de la crisis. Mientras los recortes en cultura no paran de crecer, las políticas culturales cada vez se enfocan más en la promoción del emprendizaje.

Cultura de descuento y revolución low-cost

Max Hernández Calvo |  minorliterature

¿Qué debe hacer el sector cultural español ante la crisis? Es una pregunta tan mala como urgente. Por ello ando preguntándome, en vez, ¿qué haría yo ante la crisis? Es decir, qué haría desde una función institucional del sector cultural y, más puntualmente de museos, que es lo que conozco de primera mano (aunque mi experiencia sea más bien yankee). En breve, me pregunto qué haría para hacer, así, sin dinero.

En clave optimismo self-help se dice que lo positivo de la crisis es que obliga a aguzar el ingenio y poner en marcha la creatividad. Claro, para diseñar una programación “a la medida” del tijeretazo. ¿Pero realmente solo basta con abaratar costos? Programar barato en alineación normativa con la nueva “realidad económica”, impuesta ideológicamente, sí que es posible. En el “tercer mundo” la programación low cost es práctica corriente—que suele pasar por la factotum-ización obligatoria de los trabajadores de la cultura y/o por su precarización—. Pero la imposición de un límite de “gasto” en cuanto al capital financiero no entraña que ese límite aplique a toda forma de “capital”. En ese sentido, simplemente programar actividades “baratas”, sin buscar redistribuir, al menos, capital simbólico, es acatar el recorte y reproducir su lógica para otras formas de capital.