Blogs

El Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya vol disposar d’elements que permetin valorar l’impacte real (econòmic, social i cultural) dels esdeveniments de la cultura popular i tradicional. El 2012 va establir els objectius i les línies metodològiques per a la realització d’estudis focalitzats en l’anàlisi de l’impacte econòmic i l’encarregà al consultor Toni González dos estudis sobre les Falles d’Isil i l’Aquelarre de Cervera.

Els estudis permeten dimensionar la magnitud dels esdeveniments a escala local: la celebració de les Falles representa un 0,60% del PIB anual de les Valls d’Àneu, i l’Aquelarre un 0,13% del PIB de la Segarra.

És sostenible la cultura tal i com la concebem avui dia? ¿Fins a quin punt el món local ha d’assumir competències i responsabilitats que no li pertoquen? ¿Parlar de sostenibilitat és una restricció al caràcter central de la cultura? ¿Quin paper ha de jugar el sector privat i el mecenatge? Aquests i altres interrogants han centrat el diàleg entre els convidats al debat “La sostenibilitat de la cultura: recursos públics, recursos privats”, que ha tancat l’edició 2013 d’Interacció.

Marina Garcés | menoslobos

Cuando la cultura se ha convertido en el principal instrumento del capitalismo avanzado, ¿tiene sentido plantear de nuevo la necesidad de una política cultural? En estas líneas argumento que sí: más allá de la gestión cultural, pública o privada, que administra bienes y productos considerados culturales, es necesario plantear una verdadera relación entre política y cultura. Esto significa, a mi entender, hacer posible la expresión autónoma a través de la cual una sociedad puede pensarse a sí misma. La cultura no es un producto a vender ni un patrimonio a defender. Es una actividad viva, plural y conflictiva con la que hombres y mujeres damos sentido al mundo que compartimos y nos implicamos en él. Por eso una política cultural hoy sólo puede apuntar hacia la necesidad de “desapropiar la cultura” para hacer posible otra experiencia del nosotros. Éste es hoy el desafío. Atreverse a asumirlo pasará, necesariamente, por ir más allá de tres lugares comunes que codifican el ámbito de lo cultural: 1) más allá de la tiranía de la visibilidad, 2) más allá de la trampa de la actividad y 3) más allá de la idea misma de cultura.

L’últim número de la revista digital «Territoires contemporains» titulat «Démocratiser la culture! Une histoire comparée des politiques culturelles» recull set articles on s’hi analitza l’evolució de les polítiques culturals de França, Bèlgica, Itàlia, Irlanda, Gran Bretanya, Estats Units i Bulgària durant la segona meitat del segle XX. Sota la direcció de Laurent Martin i Philippe Poirrier, l’objectiu és fer un seguiment cronològic i comparatiu dels eixos i tendències que han marcat l’acció cultural d’aquest països. L’objectiu és analitzar, en cada cas, com s’han desenvolupat els processos de democratització i institucionalització de la cultura, i la posada en marxa dels ministeris de cultura. També es contempla el paper d’altres agents cultural no públics i, en alguns països com França, el dels intel·lectuals. També es presta atenció a la funció de les polítiques d’educació i els mitjans de comunicació en la democratització, construcció i transmissió de cultural.