Blogs

Partir d’una idea, transformar-la en un projecte, dedicar-hi els mateixos recursos, intentar seguir procediments similars, però aplicats a llocs diferents i, segur que els resultats variaran. És complicat treballar amb fórmules preestablertes en l’àmbit cultural, on intervenen tantes variables no tangibles ni quantificables com el talent, la bellesa artística o les emocions, i on molts àmbits d’actuació no estan regulats o sistematitzats i depenen en grau molt elevat de la voluntat i capacitat política i tècnica de les administracions i dels agents locals.

El passat 24 d’agost, en el marc de la 26ena Conferència General de l’ICOM que es va celebrar a Praga (República Txeca) es va aprovar una nova definició de museu, amb una àmplia majoria, més del 92% dels vots.

La nova definició neix de la voluntat d’adaptar la missió que han d’acomplir els museus actuals per tal de fer front als reptes del segle XXI,

“Crec que les veritables revolucions del meu temps no han estat canvis de govern ni dels qui regeixen les institucions públiques, sinó revolucions de les formes de sentir i de veure”

(Susan Sontag)

Vivim en un context on les noves tecnologies ens condueixen a viure a més velocitat del que acostumàvem a fer-ho uns anys enrere, on la informació està fragmentada en multiplicitat de missatges que ens arriben a través de diferents mitjans i que sovint som incapaços de filtrar i processar. Aquest nova realitat també s’ha traslladat a la cultura, i la creació artística no ha dubtat a utilitzar aquests nous mitjans per comunicar i transformar els seus llenguatges.

En els últims mesos el retorn a la normalitat postpandèmica ens ha dut a una bogeria col.lectiva per voler recuperar el temps perdut, les ganes de divertir-se i viure sense pensar massa, sensacions totes vàlides, però que, al meu parer, han omès un dels més bàsics aprenentatges després d’aquesta època de tant patiment: el fet de saber ressituar-se.