En els darrers anys, els drets culturals han passat de ser un marc reivindicatiu a convertir-se en un llenguatge assumit per moltes polítiques públiques. Aquest text se situa en aquest punt de pas i planteja una exigència clara: no n’hi ha prou amb reconèixer-los, cal traduir-los en capacitats reals per a la ciutadania. La seva aportació és precisament aquesta, desplaçar el debat del què al com. Rellegir-lo avui permet posar a prova fins a quin punt aquest gir s’ha consolidat o continua operant, en part, com a horitzó pendent. (n. de l'e., 2026)
Vivim un intens període de transformació i incertesa. Aquesta afirmació era vàlida abans de la pandèmia, i ara, quan afrontem l’impacte de la crisi i busquem respostes als enormes reptes de futur, es constata encara més en el si de les polítiques a escala local i regional, i en les agendes internacionals.
Fer festivals accessibles no és adaptar-los: és redissenyar-los sencers
Llegida amb una mica de distància, la guia deixa veure una tensió. Tot i la seva ambició, continua operant sobretot en l’àmbit de la discapacitat. Altres barreres: econòmiques, culturals o simbòliques, queden més desdibuixades. Això no invalida el document. Al contrari. El situa en un moment concret: aquell en què la cultura comença a entendre que l’accés no és un afegit, sinó una condició estructural, però encara no ha ampliat del tot el marc de què vol dir inclusió. (n. de l'e., 2026)
L’accessibilitat en festivals sovint es tracta com un conjunt de solucions puntuals. Aquesta guia proposa una altra cosa: pensar l’esdeveniment com una cadena completa on cada decisió pot facilitar o impedir la participació.