Destacats

La creativitat s'ha convertit en una forma més d'esclavitud i l'entusiasme s'ha fet servir com a argument per a l'explotació. La relació entre la precarietat, la cultura i les ganes de treballar de tota una generació en l’era digital
 

L’entusiasme és l’exaltació de l’ànim, una admiració apassionada. Ja fa temps que s’instrumentalitzen la vocació i l’entusiasme per justificar la deriva cap a la precarietat laboral. L’entusiasme és un llibre generacional sobre els que van nàixer a finals del segle XX i van créixer sense èpica però sí amb expectatives, fins que la crisi va assentar les bases d’un nou escenari que s’ha fet estructural; l’escenari de la precarietat i la desil·lusió. 

La mediació està de moda. Sobretot en el món de l’educació i la justícia ha esdevingut un concepte imprescindible. Avui en dia, una resolució de conflictes exemplar requereix a totes passades un procés de diàleg per arribar a un acord. Ara bé, stricto sensu ‘mediació’ és el pont entre dues entitats independents. Deia Theodor W. Adorno: “La mediación está mediada por lo mediado”. Aquest malabarisme lingüístic del filòsof alemany és el punt de partida de la tesi d’Oriol Fontdevila a «El arte de la mediación»: no hi ha art sense mediació i, al mateix temps, la mediació està mediada per l’art.

La població ocupada en el sector cultural a Catalunya és de 166,9 milers de persones en el primer trimestre del 2018, xifra que es tradueix en una variació interanual de l’1,4%. Per sexe, l'ocupació en aquest sector mostra un increment interanual del 9,2% en el cas de les dones i un decrement del 3,5% en el cas dels homes. Per situació professional, la població assalariada puja un 6,1% i la no assalariada disminueix un 6,6%. El sector cultural aplega el 5,1% de la població ocupada a Catalunya.

Stephanie  Burridge [ed.] |  Charlotte Svendler Nielsen [ed.]

Les arts poden tenir un paper essencial a l'hora d’encoratjar les persones amb necessitats especials a través de diverses iniciatives artístiques. L’objectiu, estimular i apreciar les pròpies capacitats mitjançant llibertat que confereixen els espais experimentals creatius.

Hi ha un model de pedagogia inclusiva, cada vegada més activa, que promou l’aprenentatge de la dansa i d’altres arts, d’una manera equitativa en la diferència dins els marcs educatius. Al mateix temps, són cada cop més els coreògrafs que treballen amb la diversitat, per inspirar al mateix temps la creativitat per mitjà de projectes comunitaris.