Destacats

Helena Cruz | Sòcol

El planejament estratègic territorial és un instrument de gestió que les administracions locals començaren a utilitzar especialment a mitjans dels noranta per guiar el desenvolupament econòmic dels municipis i respondre als reptes que presentaven les ciutats a finals del segle XX. Si mirem de fer-ne un balanç, en alguns casos la redacció d’un pla estratègic ha representat l’ocasió per acordar amb la societat civil i especialment amb els agents econòmics un futur desitjable pel municipi. El disseny de futurs escenaris i objectius permet als participants esclarir quines són les prioritats pel municipi en qüestió, discernint quines són necessàries de les urgents.

Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia | Carta, núm 2. Primavera-Verano 2011

Recuperem per al debat d’Interacció els articles del dossier «Redes. Instituciones de lo común»  del número dos de la revista ‘Carta’, editada per el Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia (MNCARS).

A l’editorial de la revista amb el títol, ‘Hacia una nueva institucionalidad’, Manuel Borja-Villel proposa buscar un altre model institucional. Aquí teniu un extracte:

«La generación de un nuevo modelo cultural debe ir acompañada de cambios institucionales, porque las instituciones son las principales estructuras de invención de lo social, de un hacer afirmativo y no limitativo.»

«La defensa de la institución pública se hace hoy muy difícil de sostener. La dicotomía entre público y privado en que se ha sustentado la organización social en el último siglo y medio ya no funciona. La dimensión creativa que define nuestra sociedad se encuentra tanto en lo privado como en lo público, y la diferencia entre ambos se determina de un modo arbitrario. Lo público, como gestor de la creatividad, no garantiza que esta no sea expropiada con finalidad de lucro.

Aquesta modesta contribució neix de l’experiència universitària. Algú podrà dir, doncs, que és una percepció de laboratori, allunyada dels coneixement real. Durant uns quants anys he estat responsable d’introduir el funcionament del món local als alumnes de gestió cultural de la UB. En aquest marc, un dels debats que realitzàvem partia de l’anàlisi d’experiències de planificació cultural.

Fa anys que no participo en processos de planificació cultural, així que aquesta contribució es basa en la imatge que m’he anat dibuixant a partir de les aportacions que realitzaven els alumnes en els debats a l’aula. Una imatge molt parcial, però que crec no estarà molt allunyada del que realment succeeix en els processos de planificació cultural en el territori.

Joaquim Rius Ulldemolins, Arturo Rodríguez Morató, Santi Martinez Illa | RIPS, Vol. 11, núm. 3, 2012, p. 173-203

Resumen  El sistema de la política cultural en Cataluña representa un caso complejo y singular. Complejo porque tres administraciones públicas desempeñan en él un papel central, por su relevancia presupuestaria, organizativa y sustantiva: Departamento de Cultura, Diputación de Barcelona y Ayuntamiento de Barcelona. Y un sistema singular porque representa un caso que no se ajusta a los modelos tradicionales de política cultural, ya que la Diputación ha desarrollado un sistema de cooperación cultural que va más allá de sus atribuciones