Cultura

Fa anys que sentim a parlar de les Google Glass. I fa anys que penso que és un projecte que no acaba d'arrancar.
Ara que he tingut l'oportunitat de provar-les, reconfirmo la meva hipòtesi: no els hi veig massa utilitat real ni potencial, sobretot pensant en Patrimoni Cultural.

Lina Gavira Álvarez  |  Revista Andaluza de Antropología  Número 4, (2013)

Resumen :  La crisis y la incertidumbre actual está derivando en una progresiva “terapeutalización de la cultura”, que supone un nuevo modelo de control social desde las emociones, basado en trasladar el expertismo psicologísta al campo de la acción social, para promover el “estar bien”, reformulando las bases del “bienestar”. Esta estrategia erosiona los derechos de ciudadanía, al propiciar una identidad pasiva, como pacientes. Las manifestaciones culturales o el arte quedan bajo sospecha, cuando usan códigos que no participan de lo establecido por las élites como “adecuado”. Así desde la política se hace una apuesta generalizada por la “instrucción emocional”, mientras se invisibilizan las dimensiones culturales y materiales que permiten afrontar los problemas desde una lógica activa de ciudadanía que apueste por una calidad de vida más humana. En este contexto, los profesionales de la cultura como mediadores tienen un papel importante ante la encrucijada de promover proyectos en formatos que propicien una cultura transformadora, o bien ser un agente más de la reproducción del malestar y la terapia cultural paliativa.

Manuel Delgado

Intervenció a les Jornades de Teatre i Municipi, Institut del Teatre de Terrassa, 3 de desembre de 2013, com a comentari a la conferència de Xavier Antich "El retorn social de la cultura".

Què és allò que anomenem cultura? Quan els antropòlegs parlem de cultura ­­–tot i que hi ha variades definicions-, solem referir-nos a la forma que adopten les relacions socials o al conjunt de tecnologies materials o ideacionals que els membres d’una societat utilitzen per relacionar-se entre si i amb la resta de l’univers. Ara bé, en la majoria d’oportunitats l’ús que es fa del terme apunta més aviat a un camp difús, però suposadament exempt, en què s’integren ­–de manera poc clarificada- tot un reguitzell de produccions per les quals es consensua una posta en valor especial. 

La Comissió Europea posa a disposició un recull de vídeos del més destacat del passat  European Culture Forum, que es va celebrar del 4 al 6 de novembre d’aquest 2013, a Brussel·les.

Organitzat cada dos anys, aquest acte reuneix prop de 1200 professionals europeus dels sectors artístics i de la cultura per tal de fixar-se sobre les pràctiques culturals i les perspectives a Europa.

El reconegut sociòleg polonès Zygmunt Bauman analitza en el seu últim llibre l’evolució del concepte de cultura i reflexiona sobre el present i el futur d’aquest terme en la societat actual marcada per la globalització, les migracions i la interacció entre poblacions. Afirma que si bé en un principi la cultura era un agent de canvi i tenia la missió d’educar a les masses i refinar les seves costums, ara, en aquests temps de modernitat líquida, la cultura ja no busca il·lustrar i il·luminar al poble, sinó seduir-lo. Fa un repàs per les contribucions d’alguns dels pensadors destacats del segle passat. Pel que fa al present, reclama un diàleg constructiu i enriquidor entre les diverses comunitats i cultures per assolir una humanitat comuna més igualitària, així mateix, aposta perquè l’estat cultural i les seves elits facilitin la trobada entre l’artista i els públics.

Joan M . Minguet  | Pensacions

“Si la gent vol veure només les coses que poden entendre, no haurien d'anar al teatre: haurien d'anar al lavabo.” (Bertolt Brecht)

Fa pocs dies, TV3 va dedicar el seu programa La meva a repassar els programes que el canal havia dedicat a temes culturals. I, abans de recordar emissions mítiques de la seva història, com Arsenal o Música per a camaleons, va donar la veu a algunes de les persones que, en els darrers temps, han tocat temes culturals a la pantalla de la televisió catalana. 

L’últim número 41 de la revista 'l’Observatoire' presenta el monogràfic 'Art, culture et philosophie: matière à penser' sobre el paper de l’art i la cultura davant el canvis que està experimentant la societat actual coordinat per Lisa Pignot i Jean-Pierre Saez. Des de diferents enfocaments, dotze reconeguts filòsofs i filòsofes, responen a qüestions concretes sobre el tema.

L’influent pensador francès Edgar Morin obre el número amb la primera qüestió: “La mondialisation est-elle une menace pour la culture?” on analitza la complexitat i les contradiccions de la globalització i es pregunta si aquesta pot ser una amenaça per a la cultura. De la segona qüestió: “Peut-on ne pas être cultivé?” se n’encarrega el professor Eric Corijn, director del Centre de Recherches Urbaines Cosmopolis, que es pregunta si una persona cultivada és aquella que s’integra millor en una cultura ja donada o bé aquella capaç de traspassar els límits establerts per les comunitats, les nacions o les tradicions; també explica les transformacions en la participació i el consum cultural. Destaquem també la tercera qüestió, abordada per Pierre Péju en format entrevista: “Tout le monde peut-il devenir artiste?” on aquest professor de filosofia i autor, entre d’altres llibres, de 'L’enfance obscure' (Gallimard, 2011), tracta de la relació entre art i infància i de les fronteres i diferències entre artistes i amateurs.

Fa poc més d’un lustre, els museus no tenien presència a les xarxes socials, ni existien estratègies digitals integrades. La discussió al voltant de la propietat intel·lectual en la societat de la informació i el coneixement era encara incipient, i conceptes com “procomú” i “cocreació” es tractaven amb indiferència. Tot i això, la irrupció de les tecnologies digitals col·laboratives anunciava un sisme en la manera de concebre, produir i distribuir els béns culturals, en les metodologies de treball, en la mutació de gèneres i formats i en els estils de programació.

En aquest context (2006), neix I+C+i. Investigació i innovació en l’àmbit cultural, un cicle inspirat en una pregunta incòmoda: Per què les institucions culturals no han incorporat departament d’I+D, tal i com és habitual en el món científic i empresarial?

Si fem una vertebració en perspectiva de totes les sessions, obtenim un mapa conceptual que pot ser útil per a comprendre la situació en què estem immersos. Les institucions culturals es troben davant nous reptes i prioritats en mig d’una crisi multifactorial que requereix nous sistemes operatius que permetin aprofitar millor els processos d’investigació que alimenten els diversos projectes. Sorgeix una nova cultura en xarxa que modifica la noció tradicional de públic com un ens passiu, i situa la col·laboració i la participació com a eixos de treball. Es comença a qüestionar el rol dels agents culturals tradicionals (escoles, universitats, biblioteques, museus, etc.) per donar pas a una estructura de xarxes distribuïdes en la que cada individu es converteix en un node capaç d’emetre, rebre i distribuir informació i coneixement. Es revaloritza la figura de l’amateur, el contribuïdor i el bricoleur. L’esperit 2.0 impregna progressivament el cos institucional, transformant els processos interns i la relació amb el públic, que pot anar de la interacció a la cocreació.