arts plàstiques i visuals

És un dimecres qualsevol avui, sí. Però aquest dimecres fa una certa flaire a divendres. De fet, per alguns, els més afortunats, avui comença un pont de quatre dies per poder desconnectar, escapar-se o fer aquelles coses que no tenim temps de fer durant el dia a dia i en certa mesura, preparar les festes que ara venen i que semblen anunciar l'apocalipsi fins que ens trobem a taula el dia de nadal.

Victoria M. Ateca-Amestoy, Victor Ginsburgh, Isidoro Mazza, John O’Hagan, Juan Prieto-Rodiguez [eds.] | Springer

Si acceptem que la cultura és essencial per a la construcció d’una societat millor la participació cultural ha de ser una de les nostres preocupacions principals. L’equació és senzilla: no podem aspirar que la cultura vehiculi el desenvolupament social si una part de la població amb prou feines hi té un paper actiu. Ja sabem que la participació cultural és un concepte tan abstracte com el terme “cultura” i que inclou un ventall d’activitats amplíssim, com anar a l’òpera, jugar a videojocs o llegir articles amb el mòbil. En el cas català n’hem parlat arran de la publicació de tres estudis: “La participació cultural a Catalunya 2013-2016”, l’Anuari de la Música 2018 i els resultats relatius als museus i els centres expositius de l’Enquesta de participació cultural a Catalunya 2017 (EPCC-2017). Doncs bé, el llibre d’autoria col·lectiva “Enhancing Participation in the Arts in the EU: Challenges and Methods” amplia el focus d’observació a tot l’àmbit europeu.

Alberto Santamaría | Akal

Creativitat, emocions, imaginació. Si en un exercici de llengua ens demanen que busquem un mot hiperònim que aixoplugui aquesta tríada de conceptes, podríem optar per “art” o, potser, “cultura”. Ara bé, ja fa temps que la retòrica econòmica i empresarial s’ha apropiat d’aquests conceptes. És a dir, la cultura ha estat absorbida per la lògica del capitalisme neoliberal. D’aquesta integració n’ha sorgit un ésser frankensteinià, el “capitalisme afectiu”. Per entendre el sorgiment i l’imperi de l’activisme cultural neoliberal, Alberto Santamaría ha escrit l’assaig “En los límites de lo posible: Política, cultura y capitalismo afectivo”.

ELS CAMINS DE LA DOCÈNCIA: LA HUMANITAT DELS HUMANS.

DEL PLURAL AL SINGULAR.

DE GENERACIÓ EN GENERACIÓ: LA IDEA MATEIXA DEL LLEGAT

El territori com a font d’aprenentatge cultural

amb Itziar González
 

"Actuar en el territori implica mostrar allò amagat"

Itziar González és arquitecta, però no per construir grans edificis que es mengen la costa de les ciutats, ni per enderrocar arbres i partir les muntanyes. Per González, la idea de l'arquitectura està lligada al dibuix, i el dibuix a l'origen mateix que ens fa humans.

Preparats (responsablement) per a la revolució 4.0

Actualment, “en la cultura i l’educació, la tecnologia sens dubte és un dels vectors més poderosos de transformació”, dèiem en la primera part d’aquest post, entenent els avenços tecnològics com els llenguatges, les eines i les possibilitats expressives que utilitzem en el dia a dia per a comunicar-nos. Posem nom a aquesta etapa: estem immersos en la “revolució industrial 4.0”,[1] un nou paradigma social basat en la reorganització dels mitjans de producció en què es difuminen les esferes física, digital i biològica, hereu de les cadenes de muntatge dels segles XIX i XX. Quins són els referents conceptuals, però, d’aquesta evolució? Els paradigmes no se succeeixen sense més a la deriva dels canvis en curs; hem de saber quin és el pes de les polítiques que ens fan avançar en un o altre sentit per decidir com volem expandir el nostre potencial (educatiu, artístic, científic...) individual i col·lectiu.

El capítol onzè de 'Territori Contemporani', emès el diumenge, 13 de maig de 2018, comença a la Capella de Sant Roc a Valls, un lloc que manté una reconeguda activitat de suport a la creació i difusió de les arts visuals contemporànies, sobretot emergents.

Entrevistem l'artista Èlia Llach, autora d'una important obra pictòrica que és alhora subtil i plena de força. 

Acabem el programa al Centre d'art Tecla Sala de l'Hospitalet, un espai de promoció i difusió de les arts visuals contemporànies a través d'una programació especialment compromesa amb el territori

Les relacions entre educació i cultura han anat canviant amb els anys. A mesura que han anat configurant els béns patrimonials de la societat, factors com els models polítics han propiciat la seva separació en ministeris diferents[1] o bé les han acostat tímidament en un intent de millorar els desajustos que el mercat ha anat engrandint.[2] Les lògiques basades en la segmentació disciplinària han afavorit les desigualtats socials i les dinàmiques d’exclusió, a més de limitar els espais educatius a les estructures formals d’ensenyament i als serveis educatius dels equipaments culturals, malgrat la importància creixent de l’oferta en educació no formal relacionada amb l’oci, el lleure o l’esport.

MÉS ENLLÀ DE L’ESCOLA

La imaginació requereix veure-hi més enllà del barret que ens dibuixa el Petit príncep, és poder veure l’elefant dins la serp, o fins i tot la possibilitat de forma-ne part. L'acte creatiu és aquell que fa realitat idees noves i imaginatives. I és que la creativitat ve donada per la capacitat d’analitzar i percebre el món de noves maneres amb la finalitat d’establir connexions entre idees aparentment no relacionades que ens evoquen a  generar noves solucions.

Què és el que ens fa perdre la llibertat expressiva? El que comença sent uns gargots de colors, aviat passen a ser formes figuratives: una casa, un arbre o els nostres progenitors. Aquest procés innocent que s’inicia a la infància, només és el principi d’un distanciament entre la llibertat artística creativa i l’aprenentatge curricular.