arts plàstiques i visuals

La gent no s'adona del poder que té. Ni la gent, ni la mateixa poesia, ni probablement la cultura.

Un 19 de gener de 1919, demà farà un segle, naixia a Barcelona l'autor de la frase que titula aquest post, Joan Brossa i Cuervo, autor d'aquestes cites i de tants altres rastres que podem trobar i que ens son familiars. Aquest 2019 celebrem l'Any Brossa, per commemorar el centenari del naixement d'aquest artista que treballava la poesia de manera transversal, en totes les seves formes, per fer-la universal i no deixar ningú indiferent. Us sonen?

«Itineraris contemporanis» és una aplicació mòbil que proposa un recorregut per conèixer espais, projectes i artistes contemporanis a les comarques de Girona: Olot, Girona, Celrà, La Bisbal de l’Empordà i Torroella de Montgrí. Creada per la cooperativa Cultural Rizoma, ha rebut el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

El capítol 12 de 'Territori Contemporani' que es va emetre el maig de l'any passat, parteix de Vilafranca del Penedès. La Sala dels Trinitaris és una Sala d'exposicions municipal destinada a la promoció de l'art contemporani.

Ignasi Aballi, és un pintor que pinta sense pintar, que es fixa en allò que passa quan sembla que no passa res i que mostra la quotidianitat com la cosa més extraordinària del món.

Acaba a Vic, ACVIV el Centre d'arts contemporànies de Vic, es caracteritza pel seu interès en qüestions vinculades a dinàmiques de grup, col·laboratives i socials.

Terrícoles | dimarts, 4 de des. del 2018

Tania Adam conversa amb Pepe Font de Mora, director de la Fundació Foto Colectania.

És un dimecres qualsevol avui, sí. Però aquest dimecres fa una certa flaire a divendres. De fet, per alguns, els més afortunats, avui comença un pont de quatre dies per poder desconnectar, escapar-se o fer aquelles coses que no tenim temps de fer durant el dia a dia i en certa mesura, preparar les festes que ara venen i que semblen anunciar l'apocalipsi fins que ens trobem a taula el dia de nadal.

Victoria M. Ateca-Amestoy, Victor Ginsburgh, Isidoro Mazza, John O’Hagan, Juan Prieto-Rodiguez [eds.] | Springer

Si acceptem que la cultura és essencial per a la construcció d’una societat millor la participació cultural ha de ser una de les nostres preocupacions principals. L’equació és senzilla: no podem aspirar que la cultura vehiculi el desenvolupament social si una part de la població amb prou feines hi té un paper actiu. Ja sabem que la participació cultural és un concepte tan abstracte com el terme “cultura” i que inclou un ventall d’activitats amplíssim, com anar a l’òpera, jugar a videojocs o llegir articles amb el mòbil. En el cas català n’hem parlat arran de la publicació de tres estudis: “La participació cultural a Catalunya 2013-2016”, l’Anuari de la Música 2018 i els resultats relatius als museus i els centres expositius de l’Enquesta de participació cultural a Catalunya 2017 (EPCC-2017). Doncs bé, el llibre d’autoria col·lectiva “Enhancing Participation in the Arts in the EU: Challenges and Methods” amplia el focus d’observació a tot l’àmbit europeu.

Alberto Santamaría | Akal

Creativitat, emocions, imaginació. Si en un exercici de llengua ens demanen que busquem un mot hiperònim que aixoplugui aquesta tríada de conceptes, podríem optar per “art” o, potser, “cultura”. Ara bé, ja fa temps que la retòrica econòmica i empresarial s’ha apropiat d’aquests conceptes. És a dir, la cultura ha estat absorbida per la lògica del capitalisme neoliberal. D’aquesta integració n’ha sorgit un ésser frankensteinià, el “capitalisme afectiu”. Per entendre el sorgiment i l’imperi de l’activisme cultural neoliberal, Alberto Santamaría ha escrit l’assaig “En los límites de lo posible: Política, cultura y capitalismo afectivo”.

ELS CAMINS DE LA DOCÈNCIA: LA HUMANITAT DELS HUMANS.

DEL PLURAL AL SINGULAR.

DE GENERACIÓ EN GENERACIÓ: LA IDEA MATEIXA DEL LLEGAT

El territori com a font d’aprenentatge cultural

amb Itziar González
 

"Actuar en el territori implica mostrar allò amagat"

Itziar González és arquitecta, però no per construir grans edificis que es mengen la costa de les ciutats, ni per enderrocar arbres i partir les muntanyes. Per González, la idea de l'arquitectura està lligada al dibuix, i el dibuix a l'origen mateix que ens fa humans.

Preparats (responsablement) per a la revolució 4.0

Actualment, “en la cultura i l’educació, la tecnologia sens dubte és un dels vectors més poderosos de transformació”, dèiem en la primera part d’aquest post, entenent els avenços tecnològics com els llenguatges, les eines i les possibilitats expressives que utilitzem en el dia a dia per a comunicar-nos. Posem nom a aquesta etapa: estem immersos en la “revolució industrial 4.0”,[1] un nou paradigma social basat en la reorganització dels mitjans de producció en què es difuminen les esferes física, digital i biològica, hereu de les cadenes de muntatge dels segles XIX i XX. Quins són els referents conceptuals, però, d’aquesta evolució? Els paradigmes no se succeeixen sense més a la deriva dels canvis en curs; hem de saber quin és el pes de les polítiques que ens fan avançar en un o altre sentit per decidir com volem expandir el nostre potencial (educatiu, artístic, científic...) individual i col·lectiu.