Blogs

Fa poc més d’un lustre, els museus no tenien presència a les xarxes socials, ni existien estratègies digitals integrades. La discussió al voltant de la propietat intel·lectual en la societat de la informació i el coneixement era encara incipient, i conceptes com “procomú” i “cocreació” es tractaven amb indiferència. Tot i això, la irrupció de les tecnologies digitals col·laboratives anunciava un sisme en la manera de concebre, produir i distribuir els béns culturals, en les metodologies de treball, en la mutació de gèneres i formats i en els estils de programació.

En aquest context (2006), neix I+C+i. Investigació i innovació en l’àmbit cultural, un cicle inspirat en una pregunta incòmoda: Per què les institucions culturals no han incorporat departament d’I+D, tal i com és habitual en el món científic i empresarial?

Si fem una vertebració en perspectiva de totes les sessions, obtenim un mapa conceptual que pot ser útil per a comprendre la situació en què estem immersos. Les institucions culturals es troben davant nous reptes i prioritats en mig d’una crisi multifactorial que requereix nous sistemes operatius que permetin aprofitar millor els processos d’investigació que alimenten els diversos projectes. Sorgeix una nova cultura en xarxa que modifica la noció tradicional de públic com un ens passiu, i situa la col·laboració i la participació com a eixos de treball. Es comença a qüestionar el rol dels agents culturals tradicionals (escoles, universitats, biblioteques, museus, etc.) per donar pas a una estructura de xarxes distribuïdes en la que cada individu es converteix en un node capaç d’emetre, rebre i distribuir informació i coneixement. Es revaloritza la figura de l’amateur, el contribuïdor i el bricoleur. L’esperit 2.0 impregna progressivament el cos institucional, transformant els processos interns i la relació amb el públic, que pot anar de la interacció a la cocreació.

Quan la tradició es deixa reinterpretar: cançons de bressol revisades des de l’escena pop-rock per connectar la cultura popular amb la mainada i les famílies d’avui.
  

La cultura popular i tradicional és un llegat viu que s’inventa i es reinventa a cada generació. Les seves formes, significats i usos es transformen a mesura que dones i homes s’hi vinculen, la practiquen i la fan seva, construint nous relats a partir d’expressions que mai no són estàtiques. En aquest ecosistema dinàmic hi conviuen iniciatives molt diverses, pensades per a tots els públics i per a totes les edats.

  
Un informe impulsat per la Generalitat de Catalunya proposa ampliar el marc habitual de la participació ciutadana i situar la cultura com a espai central d’apoderament col·lectiu.
  

El document coordinat per Ferran Farré i Jordi Oliveras per a la Direcció General de Participació Ciutadana planteja tres girs conceptuals rellevants. En primer lloc, defensa eixamplar el camp de la participació incorporant la cultura com a territori estructural i no complementari.