Sectors culturals

  
L'APGCC presenta el primer decàleg sobre la precarietat laboral i professional dels gestors culturals a Catalunya
  
  

L’Associació de Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya (APGCC) ha presentat al CERC el Decàleg per la dignitat laboral i professional de la gestió cultural a Catalunya, un document que vol fer visible i combatre la precarietat estructural que afecta el nostre sector.
  

Aquest inici de setembre ens ha deixat un mosaic dens de debats culturals: des de la llarga reivindicació d’un espai estable per a l’art contemporani a Barcelona fins al paper de la cultura en les lluites ideològiques, climàtiques i democràtiques a escala global. També s’han posat sobre la taula tensions sobre la governança dels museus, la precarietat del teatre independent, la necessitat de descentralitzar per garantir drets culturals i els reptes d’incorporar nous llenguatges com el videojoc als espais institucionals. Són senyals que la cultura continua sent terreny de disputa, però també d’imaginació col·lectiva i d’innovació social.
  
  
  
 Un centre d’art viu per a Barcelona

Palacio Barcelona

Daniel G. Andújar, 19 de setembre de 2025

Des de fa tres dècades, la comunitat artística reclama a Barcelona un espai estable, públic i àgil per a la creació i exhibició contemporània. El balanç fins avui és de precarietat i intents fallits. L’autor defensa que el Palau Victòria Eugènia  pot ser l’oportunitat històrica per establir aquest centre de programació intensiva sense col·lecció permanent, capaç de connectar artistes, fàbriques de creació, espais alternatius i públics.

Comencem un nou curs amb les piles carregades i la mirada posada en tot allò que ens mou: la cultura, l’art i la creativitat compartida. Però no ho fem soles. Aquest any, seguim obrint la porta a veus que ens inspiren: amics, col·legues, experts i companys del sector cultural que, des de la trinxera o al capdavant de projectes punters, tenen molt a dir.

Ells i elles ens deixaran consells, recomanacions i reflexions engrescadores que alimenten les ganes de continuar creant, connectant i compartint cultura. Perquè escoltar-los és una manera de recordar per què fem el que fem… i per què val tant la pena continuar.

Al setembre hem volgut escoltar l'aportació d'Antonio Alcántara.

Especialitzat en circ social, participació, acció comunitària i joventut, és educador social amb un màster universitari en Intervencions Socials i Educatives per la UB i actualment està finalitzant el doctorat en Educació i Societat. És professor de la Facultat d'Educació de la Universitat de Barcelona i membre de l’equip pedagògic de l’Ateneu Popular 9Barris i de La Perifèrica SCCL.

Col·labora habitualment com assessor amb entitats i administracions públiques en l’elaboració de plans de participació, d’acció comunitària i de formació. Ha publicat diversos articles i libres.  

Fa la web educaciotransformadora.com 

Els museus de proximitat tenen un paper clau per reforçar el pensament crític i la transparència en un context marcat per la postveritat. El VI Espai Confluències, organitzat per la Xarxa de Museus Locals, ens aporta reflexions i pistes per traduir aquest repte en accions municipals.
  

La relatoria

La relatoria, a càrrec de la periodista Maria Palau, recull les idees centrals de les intervencions de Marc Amorós, Simona Levi i Jorge Luis Marzo, així com les aportacions del debat amb el públic.
  

Després de la pausa estival, tornem amb un #compartim especial dedicat als mesos de juliol i agost. Han estat setmanes intenses per al debat cultural: des de les crítiques al discurs multicultural fins als reptes de la burocràcia, passant pel paper dels videojocs, el patrimoni, la llengua, la IA o la relació entre cultura i salut. També hi hem trobat reflexions poètiques i propostes per imaginar futurs més esperançadors. Aquí teniu una selecció de lectures que ens ajuden a reprendre el pols cultural amb la mirada atenta i crítica de sempre.
  
              
  

El buit del patrimoni

El monstre del patrimoni

Alberto Velasco Gonzàlez, 29 d'agost de 2025

Alberto Velasco recorda la figura d’Eduard Carbonell, clau en la consolidació del patrimoni i els museus a Catalunya, i denuncia la manca actual de referents en el camp de la museologia.

La Roser Sanjuan és responsable de programes públics i de la direcció del Centre d’Art La Panera  de Lleida.

És historiadora de l’art per la Universitat de Lleida (UdL), investigadora i comissària, Màster en gestió cultural i Postgrau en Art Actual per la Universitat de Barcelona.

Ha comissariat exposicions i ha escrit sobre art contemporani i mediació per a articles acadèmics i altra bibliografia. Ha impartit conferències en nombrosos congressos i seminaris d’educació artística, així com realitzat classes en màster is postgraus d’educació (Ramon Llull- Blanquerna), Gestió Cultural (Carlos III), Museografia i educació (Saragossa), entre d’altres.

Dissenya i coordina projectes artístics col·laboratius en contextos sanitaris i col·lectius en situació de vulnerabilitat i s'interessa per com l'art pot vehicular una hibridació de sabers.

Eurostat publica per primer cop un article específic sobre desigualtats de gènere al sector cultural. Les dades revelen avenços importants en paritat d’ocupació, però també posen en evidència desequilibris persistents en salaris, condicions laborals i accés a càrrecs directius.
  

  

  
A l’estiu, també les polèmiques van amb xancles. Curteta i de poble, la discussió sobre El meu avi ha acabat remenant una pregunta fonda: què passa quan els gestos culturals ja no convencen ningú?

Cremat, para-sol i expectativa cultural.* 
  
  

Entre platja i concert a la fresca, no sempre ve de gust llegir grans assajos sobre el paper de la cultura pública. Però, de tant en tant, apareixen articles que ens remouen prou com per voler-los pair, encara que sigui amb un granissat a la mà. Això és el que em va passar amb el text que Joan Burdeus ha publicat a Núvol sobre la retirada —o no— de El meu avi de la cantada d’havaneres de Calella.

Setmana 26 i la calor ja és aquí. Però el debat cultural no fa vacances: des de l’efectivitat real de les polítiques culturals fins al miratge tecnològic de Barcelona, passant per la sobirania digital europea i el valor de l’educació artística. També apareixen veus que reivindiquen el dret a avorrir-se, que denuncien la precarietat del sector audiovisual i que alerten de les barreres climàtiques per a l’accés cultural de les persones amb discapacitat. Seguim observant tensions globals i realitats locals per repensar l’acció cultural des dels municipis.
  
  

 Polítiques culturals: on són efectives?

¿Medicina u homeopatía? 

Pau Rausell, 28 de juny de 2025  

Un estudi d’Econcult analitza dades de 209 regions europees i conclou que sense densitat urbana, alt nivell educatiu i orientació a serveis, les polítiques culturals tenen poc impacte en l’ocupació cultural.