Institucions culturals i Infraestructures

Un estudi de Tino Carreño Morales guardonat per Ros Roca Group i FiraTàrrega que dissecciona com els festivals s’adapten a les restriccions econòmiques.

La recerca analitza els models de gestió de festivals d’arts escèniques, música i audiovisuals a l’Estat espanyol i Catalunya durant l’etapa de recessió posterior a l’expansió cultural.

Helena Ojeda |  Nativa 

Al Fòrum Indigestió del passat 13D es proposava un debat sobre dues visions de la cultura: la gestió comunitària i les indústries culturals. El diàleg es provava entre la reivindicació del retorn a la comunitat del que aquesta produeix -expropiat pel mercat-, i el mercat, personificat en aquest cas en un representant de l’Administració pública. Tela.

Una administració seduïda per la idea de les indústries culturals que, provant de complaure amb paraules molt ben dites les raons de l’interès comunitari, en un moment donat del debat, en un fals consens, va arribar a convenir en què les indústries culturals ni existeixen al nostre país, ni en calen. Vaja, un no-debat. Potser dos monòlegs antagònics, un dels quals provava de saltar a la pista de l’altre per fer veure, o creure’s, que jugaven junts contra ningú. 

Un estudi quantifica el retorn econòmic, laboral i fiscal generat pel festival i mostra com un esdeveniment cultural pot incidir directament en l’economia local.

El Festival Acústica celebrat a Figueres el 2012 va generar 2,2 milions d’euros de PIB a Catalunya.

Yaiza Hernández Velázquez | Futuro público. Campo para el análisis y la crítica cultural

Los espacios públicos y los espacios de la cultura [1]

Confieso que se me atragantó un poco el lema de este encuentro: “Recuperemos el espacio público a través de la cultura”. No porque sea mal plan, recuperar espacios comunes siempre está bien aunque haya que recurrir a la cultura entrecomillada para ello. Se me atragantó porque armoniza demasiado bien con la retórica que muchas instituciones han movilizado durante las últimas décadas para hacer justo lo contrario. La “cultura” se sobreentiende institucionalmente no como “toda una forma de vida” en el sentido que le daba Raymond Williams, sino como algo más selecto, restringido y, por tanto, “valioso”, algo que merece su propio espacio (el suyo, el de los suyos, no el del todo el mundo, no un espacio “público” en un sentido fuerte no meramente estatal). Si vamos a reivindicar que la cultura (en este sentido tan parcial como abstracto) puede ser un, o incluso el elemento más efectivo de procuración de este espacio público, haremos bien en atender a la multitud de ocasiones en que esta reivindicación ha resultado espuria. Por no ir muy lejos, pensemos en las tres últimas décadas, en las que hemos visto aumentar exponencialmente el número de museos, auditorios, centros de arte o incluso “ciudades” de la cultura en el estado español.

  
Dos informes europeus analitzen com les intervencions artístiques dins les organitzacions generen creativitat, transformació interna i oportunitats de política pública.
  

Cada vegada més empreses i institucions reconeixen que la presència d’artistes en entorns de treball no només té valor simbòlic o comunicatiu. El projecte europeu Creative Clash ho documenta en dos informes que cartografien aquest fenomen emergent i els seus mecanismes de suport.

Una publicació de l’Institut Ramon Muntaner recull reflexions i experiències sobre cooperació cultural al territori
  

«L’associacionisme i els equipaments culturals al territori» és el nou volum de la col·lecció Espai Despuig, editada per l’Institut Ramon Muntaner. El llibre aplega les aportacions de la taula rodona homònima celebrada el novembre de 2011 a Lloret de Mar

 
Una mirada comparada a les tensions, les singularitats i els límits dels sistemes culturals de les comunitats autònomes.
  

Aquest número monogràfic de la revista RIPS. Revista de Investigaciones Políticas y Sociológicas està coordinat pels professors Arturo Rodríguez Morató i Joaquim Rius Ulldemolins, de la Universitat de Barcelona. La publicació recull els resultats d’una investigació de llarg recorregut sobre les polítiques culturals de les comunitats autònomes espanyoles, desenvolupada durant sis anys per un equip d’investigadors de diverses universitats del país.

 
Dues publicacions clau per repensar críticament la cultura durant la Transició i qüestionar els relats consensuats que han marcat l’art, les institucions i l’imaginari cultural de la democràcia espanyola.
 

Dos volums imprescindibles per conèixer amb més profunditat la realitat cultural espanyola durant el període de la Transició. Ambdós qüestionen els relats oficials que han presentat la Transició com un procés homogeni, modèlic i sense fissures, i en fan emergir les paradoxes, les tensions i les contradiccions.

  
El dossier monogràfic De la digitalització de la cultura a la cultura digital de Digithum analitza com les tecnologies digitals no només transformen suports i canals, sinó la pròpia lògica de producció i participació cultural.