Polítiques culturals

El nou Pla d’Acció Cultural de Sant Just Desvern 2025-2030 vol convertir la metàfora del mapa en una eina real de planificació: identificar reptes, definir camins i fer de la cultura un motor de transformació local.

  
A l’article d’Interacció Del codi al carrer. Que la Declaració sigui un camí, no només una idea, es posava sobre la taula la necessitat de desplegar els drets culturals d’una manera real i realista, tot sincronitzant-los amb les necessitats concretes de cada territori. Més concretament, se’ns convidava a abordar la dimensió de la política cultural local com si fos un mapa obert, de manera que cada referent cultural pogués dibuixar-hi els seus propis recorreguts.

Què podem aprendre del Fonds d’Innovation Territoriale francès? Una altra manera de fer política cultural des del territori, sense convocatòries però amb criteri, proximitat i risc.
  

Parlar d’innovació cultural en l’àmbit local s’ha convertit en una expressió tan repetida que corre el risc d’esgotar-se abans de fer-se realitat. Però, què vol dir innovar des del territori i amb el territori? Quins dispositius poden fer possible aquesta voluntat de transformació, sovint expressada però difícil de sostenir en el temps?

Setembre arrenca amb intensitat cultural als municipis: festes majors que combinen tradició i debat sobre recursos, espais patrimonials que es recuperen per a nous usos comunitaris, festivals que reforcen la proximitat i propostes que connecten la creació amb circuits internacionals. El #Som311 d’aquesta primera quinzena recull projectes que mostren com ajuntaments i entitats fan de la cultura una eina per enfortir la vida col·lectiva i projectar el territori.

Aquest inici de setembre ens ha deixat un mosaic dens de debats culturals: des de la llarga reivindicació d’un espai estable per a l’art contemporani a Barcelona fins al paper de la cultura en les lluites ideològiques, climàtiques i democràtiques a escala global. També s’han posat sobre la taula tensions sobre la governança dels museus, la precarietat del teatre independent, la necessitat de descentralitzar per garantir drets culturals i els reptes d’incorporar nous llenguatges com el videojoc als espais institucionals. Són senyals que la cultura continua sent terreny de disputa, però també d’imaginació col·lectiva i d’innovació social.
  
  
  
 Un centre d’art viu per a Barcelona

Palacio Barcelona

Daniel G. Andújar, 19 de setembre de 2025

Des de fa tres dècades, la comunitat artística reclama a Barcelona un espai estable, públic i àgil per a la creació i exhibició contemporània. El balanç fins avui és de precarietat i intents fallits. L’autor defensa que el Palau Victòria Eugènia  pot ser l’oportunitat històrica per establir aquest centre de programació intensiva sense col·lecció permanent, capaç de connectar artistes, fàbriques de creació, espais alternatius i públics.

El diàleg del 27 de setembre de 2025 entre Patrice Meyer-Bisch i Laurence Cuny a l’Àgora cívica ens ofereix l’oportunitat de tornar a mirar la Declaració de Friburg i d’actualitzar-ne la vigència. Després de més de quinze anys, el debat ja no se centra només en els drets culturals com a categoria autònoma, sinó en la dimensió cultural que travessa tots els drets humans. Aquesta és la clau de la nova etapa que es desplega i que convida també el món local a pensar-s’hi dins.
  
  

Un sol parlant enmig de l’amfiteatre: imatge del dret a expressar-se i a ser escoltat en l’espai comú 

Una invitació a llegir críticament la seva consideració com a bé essencial, bàsic i de primera necessitat
  

L’informe de la Fundació Gabeiras La cultura como bien público mundial, esencial, básico y de primera necesidad és un document sòlid i ben argumentat: ordena conceptes, proposa una classificació útil (essencial, bàsic, de primera necessitat) i reforça la doble dimensió de la cultura com a dret i com a responsabilitat col·lectiva.

Amb aquest quart article, publicat des d’Interacció, donem continuïtat a la sèrie que Roser Mendoza ha dedicat a la futura Declaració de Barcelona. Els tres primers textos en van abordar el valor simbòlic, els reptes de concreció i governança i les preguntes obertes sobre la seva capacitat transformadora. Ara volem ampliar la mirada i posar en diàleg aquella reflexió amb una experiència internacional que pot resultar reveladora: Paideia, un procés col·lectiu desplegat a França que ha treballat els drets culturals sobre el terreny i que ens convida a repensar les nostres pròpies pràctiques.
  
  
  

El document «Typologies» sintetitza l’experiència Paideia i proposa deu tipologies d’acció per fer créixer els drets culturals en l’acció pública.

En el seu article Rethinking the foundations: Global cultural policy at the crossroads (2025), Justin O’Connor analitza per què la cultura ha quedat al marge de les grans agendes de desenvolupament i proposa una nova manera d’entendre-la: no com a sector econòmic ni com a definició antropològica difusa, sinó com a sistema simbòlic d’«arts i cultura» i com a bé públic essencial. Aquest text presenta la seva argumentació i ens convida a reflexionar sobre què pot aportar a la mirada municipal, en el marc de la seva participació a l’Àgora Cívica del 26 de setembre de 2025, on conversarà amb Pau Rausell a Reimaginar la cultura: de la producció al valor social.
  
  

La cultura com a bé públic: entre l’escala global i la concreció local.