institucions culturals

Antonio Collados-Alcaide | Arte, Individuo y Sociedad. Vol 27, No 1 (2015) p. 79-98

Resumen  El emerger del paradigma del código abierto y las demandas de los movimientos sociales han permeabilizado los modos de organización de las instituciones culturales modernas. El artículo analiza el surgimiento de una nueva espacialidad crítica y colaborativa y cómo ésta está transformando los modos de investigación y producción cultural actual. Se centra en presentar el potencial instituyente de las nuevas formas de cooperación que se están ensayando en lo que se define como laboratorios artísticos colaborativos. Espacios de investigación y creación híbridos, fundamentados en estructuras cooperativas y en red, que hacen emerger un nuevo cuerpo socio-técnico que obliga a replantear las condiciones orgánicas tradicionales que han demarcado los escenarios de producción de conocimiento y práctica artística.

Edwin R. Harvey | Fundación SGAE

En aquest llibre el professor Harvey fa una anàlisi de les polítiques culturals dels dinou  països americans de parla espanyola o portuguesa (Mèxic, Costa Rica, El Salvador, Guatemala, Hondures, Nicaragua, Panamà, Cubà, la República Dominicana, Argentina, Bolívia, Brasil, Xile, Colòmbia, Equador, Paraguai, Perú, Veneçuela i Uruguai). Harvey estudia els diversos models institucionals i administratius i les polítiques públiques desenvolupades en matèria de cultura al llarg del segle XX i en l’actualitat. El llibre obre amb una introducció, fa una anàlisi general de la gestió pública de les polítiques culturals en el context  llatinoamericà, les contextualitza dins el marc internacional i observa com afecta a aquestes polítiques nacionals el marc jurídic internacional.

Fa uns dies es va celebrar una jornada organitzada pel CERC Centre d’Estudis i Recursos Culturals de la Diputació de Barcelona  ‘Els reptes de les Polítiques Culturals Locals: de la incertesa a la innovació’ dins el marc d’Interacció, una sessió d’espai experimental i de debat entorn a l’existència d’un nou context cultural, el paper tradicional de les administracions i l’aparició de nous agents culturals locals que va reunir un centenar de persones del sector.

Ens van encarregar la coordinació d’aquesta activitat, així com un debat online previ que va servir com a pròleg d’aquesta jornada de qüestionament i intercanvi d’experiències, opinions i moltes incerteses, un espai pensat per a repensar, reconèixer aquest nou ecosistema cultural i trobar les maneres d’articular mecanismes que propiciin una millor convivència i representativitat.

Inicia sessió o registra’t per enviar comentaris

Colideratge, governança i empoderament de la ciutadania

El debat Interacció ha dibuixat alguns dels reptes als quals han de fer front les noves polítiques culturals. Cada cop més la ciutadania reclama els seus drets com a col·lectiu que vol participar activament en la presa de decisions. Integrar els models de colideratge entre administració, consell ciutadà i sector privat és un dels camins a seguir.

La ciutadania vol parlar i fa sentir la seva veu. Trobem exemples diversos: la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, moviments socials com els del 15-M, el Procés Constituent, Guanyem Barcelona… I en l’àmbit de la cultura també hi ha moltes iniciatives que contemplen l’autogestió o un lideratge i responsabilitats compartides entre administració pública i grups de ciutadans que estimen la cultura i que inverteixen esforços en treballar-hi: Can Batlló, l’Ateneu Candela, el Konvent Puntzero o la Viquipèdia, entre d’altres.

Polítiques culturals locals i actors implicats: reptes i obstacles

Laura Basagaña. Barcelona.
 
/ 10.12.2014

Com s’haurien de transformar les polítiques culturals locals per evitar llasts, afavorir l’accés a la cultura i no caure en la simplificació excessiva? De quina manera caldria que es relacionessin els actors implicats? Avui, 10 de desembre, els espais del CERC acolliran un debat que aprofundirà en aquests temes i implicarà a un centenar de professionals de la cultura, coordinats pels experts Marta Ardiaca, Nicolás Barbieri, Ruben Martínez i Carme Rodríguez. El debat online ja fa mesos que s’ha iniciat sota tres eixos temàtics: interdependència i autonomia política (primer grup de treball), planificació estratègica (segon grup de treball) i la gestió públic-comuna (tercer grup de treball).

Febrer 2001

Notícia sobre els processos de planificació aplicats a la cultura.

Una recapitulació sintètica. Textos i contextos

La progressiva adopció dels mecanismes de la planificació aplicada al sector de la cultura al nostre país ha seguit un procés paral·lel a la recepció de les teories europees (fonamentalment franceses) sobre l’acció cultural pública; en concret l’origen remot s’inicia en el moment de la progressiva substitució del concepte animació sòcio-cultural –sustentat bàsicament en principis de caràcter sociològic i antropològic- pel de gestió cultural.

Vull començar escrivint el que va escriure Patrice Meyer-Bisch perquè de fet ho resumeix TOT, “ La culture es ce qui permet à chacun de toucher et d’ètre touché, et aussi de choisir et d’ètre choisi. Il n’y a rien de plus intime, et en même temps de plus social”.

Seguim.

Planificar és una eina per fer millor la feina, per poder avançar-se i predir escenaris; és una manera de concretar el somnis; és un compromís fruit d’un treball de molts. Planificar és voler dibuixar i fer-ho convocant els elements necessaris perquè el dibuix sigui ben complert. Planificar és treballar en i per acords, en visions compartides, en construir a moltes mans. És ser inclusius. La planificació requereix d’un desenvolupament d’esforços pel comú;  per evitar que quedi la menys gent possible al marge. Planificar és possible? Podem planificar?

Sobre l’interrogant compartit de si existeix la gestió públic-comuna de la cultura, proposo prendre com a punt de partida l’afirmació que el que sí existeixen són els fets culturals gestats en el si d’una comunitat de referència, per la qual cosa neixen amb l’essència o propietat públic-comuna. Aquí dubto de si es reconeix aquest origen i, si es fa, com, qui i en quin grau.

Penso que no ha de pre-existir un format de gestió públic-comuna. Apostaria, doncs, per no dedicar molta energia a pensar, dir, redir i prescriure un model, ja que corre el més que probable risc de no ser transferible o vàlid per a les realitats diverses un cop dissenyat.

Museu de la Pesca

L’any 2002 s’inaugurava al port de Palamós el Museu de la Pesca. Era la culminació d’un projecte que s’havia encarat feia més de deu anys, quan es va municipalitzar una col·lecció d’un antic museu, el Cau de la Costa Brava. Per primera vegada se li atribuïa a la pesca una dimensió cultural, més enllà de l’activitat econòmica fonamental que representa en els ports del nostre litoral.

Aquesta iniciativa, liderada per l’Ajuntament palamosí, responia a tres estímuls: per un costat, la constatació que els canvis viscuts en les darreres dècades han comportat la pèrdua de molts llocs de treball, han amenaçat el manteniment de la memòria d’una cultura mil·lenària i planteja la necessitat de reflexionar sobre la sobreexplotació dels recursos. Aquesta reflexió sobre els escenaris de futur i protegir els testimonis materials i immaterials del món pesquer es revelava ja com una necessitat de primer ordre.