Apunts

La cultura planificada. No hay plan para tanto experto

Sólo la estructura tiene el poder sobre la realidad. O así lo parece ¿no? Al menos ahora dentro de este sistema de grandes elocuencias. Un sistema que hemos ido creando, no escondamos la cabeza, desde nuestro propio discurso. Suavizando en demasiadas ocasiones el vacío desde las criptas de las estrategias, las agencias, las redes, los grandes planes directores... Hemos apoyado generosamente las escenas de una representación para quien ostentaba el turno de poder. ¿A quién le ha importado luego? Me temo que a nadie de los que con tanto ímpetu ruedaprenseril lo fomentaron. ¿Se han hecho seguimientos? ¿Comprobado resultados? ¿Analizado progresos o decadencias? Ni por asomo, me temo también. Todo esto va en contra del perpetuum mobile. La cinta no para y hay que seguir escenificando la marcha, eso sí, delante de un gran ventanal con vistas a un admirable paisaje pero protegidos por la tecnología del gimnasio. Correr hacia ninguna parte y con asepsia extrema.

Noves ciutats, nova ciutadania: quan la política pública deixa de ser exclusiva de l’Estat


  
A l’article publicat a Interdisciplina, Joan Subirats i Marc Parés Franzi analitzen com les transformacions socials i tecnològiques estan redefinint el poder, la governança i el paper de la ciutadania a les ciutats.


L’article parteix d’una constatació estructural. La globalització econòmica i informativa, els canvis en les relacions socials i laborals i la revolució digital han alterat profundament les condicions en què actuen les administracions públiques.

La co-responsabilidad de la cultura. Un reto a poner en práctica.


  
La reforma de la Administración local se aborda desde un punto de vista estrictamente económico para garantizar la estabilidad y sostenibilidad financiera.  No se considera la reforma de las Diputaciones, Cabildos o Consells Insulars, mucho más cuestionados por los ciudadanos y sin embargo no se tiene en cuenta el principio de autonomía local.

El programa de fàbriques de creació de Barcelona


  
Les fàbriques de creació s’han convertit en un dels símbols de la política cultural urbana contemporània. Aquest text les presenta com a part d’un model de ciutat basat en la creativitat, la innovació i la interconnexió. La seva aportació és clara: situar la creació artística com a infraestructura estratègica. Rellegir-lo avui implica introduir una certa distància. L’aposta per ampliar la base creativa conviu amb la necessitat de justificar la cultura en termes de retorn i amb el risc de vincular-la a lògiques de marca de ciutat. És en aquesta tensió on es juga bona part del sentit actual d’aquests dispositius. (n. de l'e., 2026)
  

Mesurar la cultura local amb criteri: indicadors per passar del discurs a l’avaluació


  
Una proposta metodològica que estructura com els municipis poden construir sistemes d’indicadors culturals útils per planificar, seguir i avaluar polítiques públiques.
  

L’estudi de Vicente Coll-Serrano, Salvador Carrasco-Arroyo, Olga Blasco-Blasco i Luis Vila-Lladosa, publicat a Política y Sociedad (vol. 51, núm. 2, 2014), presenta una arquitectura metodològica per dissenyar un Sistema d’Indicadors Culturals Locals

Algunas notas (dispersas, incompletas y a veces obsesivas) para pensar los centros más allá de la cultura oficial


  
Es tracta d’un text de José Ramón Insa Alba (@culturpunk) publicat originalment al seu blog i recuperat per Interacció. La peça adopta la forma d’un conjunt de notes breus que proposen repensar el paper dels centres culturals més enllà del model institucional centrat en la programació i la difusió cultural. 
L’autor parteix d’una mirada sociològica i urbana de la cultura que entén aquests espais com a possibles mapes de l’estat emocional de la ciutat i com a llocs de trobada, conflicte i experimentació cultural. 
  
  

Governar la cultura més enllà de l’Estat: actors, drets i interdependències


  
L’article de Raymond Weber (2010) parteix d’una constatació que ha anat guanyant centralitat des dels anys noranta: el concepte de governança s’ha imposat com a marc per pensar l’acció pública en contextos complexos, també en el camp cultural. Aquesta emergència no és neutra. Respon a una crisi de governabilitat dels sistemes polítics tradicionals, incapaços de respondre a demandes socials creixents, a la fragmentació dels espais de decisió i a l’aparició d’actors que desborden l’Estat com a únic centre de poder.
  

Ciutat, cultura i drets: la governança com a qüestió ètica


  
L’article Governança de la ciutat i drets culturals situa la cultura al centre del debat sobre el futur urbà, no com un sector específic, sinó com una dimensió estructural de la vida col·lectiva. Les ciutats apareixen com espais simultanis d’oportunitat, conflicte i transformació, on es produeixen els imaginaris i les condicions que fan possible o limiten l’exercici de la llibertat. Des d’aquesta perspectiva, pensar la cultura implica pensar la ciutat en el seu conjunt, en les seves formes de governar-se i en la capacitat d’incorporar la ciutadania en aquest procés.
  

Mesurar la participació cultural local: indicadors, límits i decisions polítiques


  

Un article publicat a Poetics per Katya Johanson, Hilary Glow i Anne Kershaw analitza com els governs municipals defineixen i avaluen la participació artística i cultural.


L’estudi examina quatre municipis i mostra que la participació cultural es considera àmpliament un bé públic valuós per a les comunitats. Tot i aquest consens general, no existeix una definició compartida del concepte ni un acord sobre com mesurar-lo.

Desculturalizar la cultura: Retos actuales de las políticas culturales

Víctor Vich | Latin American Research Review Volume 48, Special Issue, 2013 

Resumen: El presente artículo combina la reflexión académica con la propuesta política. Retoma la pregunta sobre la importancia de las políticas culturales e intenta fundamentar una nueva respuesta. Sostiene que las políticas culturales no pueden concentrarse únicamente en la pura organización de eventos. Más allá del fomento a la producción cultural, del establecimiento de mejores mecanismos para su circulación y de dirigirse a públicos diferenciados, el ensayo apuesta por una política cultural que apunte a la deconstrucción de los imaginarios hegemónicos, vale decir, al intento por intervenir en aquellos sentidos comunes que se encuentran hondamente afianzados en los habitus sociales. Si el capitalismo contemporáneo basa buena parte de su poder en la dominación simbólica, este ensayo entiende que los símbolos y la cultura en general son igualmente un lugar de respuesta.