Apunts
Noves ciutats, nova ciutadania: quan la política pública deixa de ser exclusiva de l’Estat
Noves ciutats, nova ciutadania: quan la política pública deixa de ser exclusiva de l’Estat
A l’article publicat a Interdisciplina, Joan Subirats i Marc Parés Franzi analitzen com les transformacions socials i tecnològiques estan redefinint el poder, la governança i el paper de la ciutadania a les ciutats.
L’article parteix d’una constatació estructural. La globalització econòmica i informativa, els canvis en les relacions socials i laborals i la revolució digital han alterat profundament les condicions en què actuen les administracions públiques. Els mecanismes tradicionals de formulació de polítiques es mostren cada cop menys capaços d’afrontar problemes col·lectius complexos, interdependents i canviants.
En aquest context emergeixen noves formes d’acció col·lectiva impulsades des de la societat civil. Plataformes ciutadanes, xarxes comunitàries i iniciatives col·laboratives intervenen en la resolució de problemes públics, transformen processos institucionals i, en alguns casos, assumeixen funcions que abans eren exclusives de l’Estat. Les ciutats esdevenen laboratoris d’aquestes mutacions, espais on s’assagen noves formes de convivència, participació i coresponsabilitat.
El text proposa llegir aquests processos com l’aparició de nous formats de ciutadania. No es tracta només d’un increment de participació, sinó d’una redefinició del vincle entre institucions i societat, amb conseqüències directes per a la governança urbana i per a la legitimitat de les polítiques públiques.
Accés
PDF: Cambios sociales y estructuras de poder. ¿Nuevas ciudades, nueva ciudadanía?
- blog de Interacció
- 3263 lectures
1 comentari
La idea central de l'article és potent: el poder ja no està concentrat en les institucions. Està distribuït. I això obliga a repensar la política pública en termes de governança més que no pas de govern.
El text apunta també una conseqüència que sovint queda diluïda en el debat: la legitimitat. Si la capacitat d’acció està repartida, la legitimitat de les decisions públiques ja no es pot fonamentar només en la representació institucional, sinó en formes més complexes de corresponsabilitat.
Llegit avui, el text té una doble lectura. D’una banda, va ser bastant anticipador. Molts dels processos que descriu s’han consolidat: cultura comunitària, co-gestió, plataformes ciutadanes, innovació social. D’altra banda, tendeix a una certa idealització d’aquestes formes emergents.
El que no apareix gaire és el revers: desigualtats de capacitat d’incidència, captura d’espais participatius, fatiga institucional o instrumentalització de la participació. Tampoc s’hi problematitza fins a quin punt aquestes noves formes poden substituir realment funcions públiques o si acaben operant en els marges.
Manté interès dins d’Interacció perquè fixa un canvi de paradigma. El que cal, des d’avui, és llegir-lo amb més fricció del que el mateix text incorpora.