El programa de fàbriques de creació de Barcelona
Les fàbriques de creació s’han convertit en un dels símbols de la política cultural urbana contemporània. Aquest text les presenta com a part d’un model de ciutat basat en la creativitat, la innovació i la interconnexió. La seva aportació és clara: situar la creació artística com a infraestructura estratègica. Rellegir-lo avui implica introduir una certa distància. L’aposta per ampliar la base creativa conviu amb la necessitat de justificar la cultura en termes de retorn i amb el risc de vincular-la a lògiques de marca de ciutat. És en aquesta tensió on es juga bona part del sentit actual d’aquests dispositius. (n. de l'e., 2026)
En aquest article, Llucià Homs, director de Promoció de Sectors Culturals de l’ICUB, analitza el programa de Fàbriques de Creació de Barcelona com una peça central en la definició d’un model de ciutat basat en la cultura i la innovació.
El text posa l’accent en la necessitat d’avaluar els retorns de la inversió cultural, tant en termes econòmics com socials. Homs defensa que cal disposar d’indicadors que permetin mesurar l’impacte dels projectes, tant en el conjunt del programa com en cada equipament, per orientar la presa de decisions i legitimar les polítiques culturals des d’una perspectiva de rendibilitat ampliada.
Al mateix temps, reivindica l’existència d’un “model Barcelona” de fàbriques de creació, construït a partir de l’anàlisi comparada amb altres ciutats internacionals. Aquest model es presenta com una proposta amb identitat pròpia, adaptada al context local però connectada amb dinàmiques globals.
Finalment, l’article descriu el programa com un sistema orientat a ampliar la base creativa de la ciutat, fomentant la interconnexió, el treball col·lectiu, la innovació i l’intercanvi. Des d’aquesta perspectiva, les fàbriques de creació esdevenen no només equipaments culturals, sinó instruments per projectar un determinat model urbà vinculat a l’economia del coneixement.
Referència
Homs, L. (2013). El programa de fàbriques de creació de Barcelona.
- blog de Interacció
- 3000 lectures
1 comentari
Llegit amb perspectiva, aquest text té un interès alt perquè formula amb claredat un relat de política cultural que ha tingut una gran influència: la cultura com a motor de ciutat, la creativitat com a infraestructura i els equipaments com a nodes de producció. Hi ha una idea de fons que el manté vigent: les polítiques culturals no només programen activitats, sinó que contribueixen a modelar la ciutat.
Ara bé, aquesta mateixa formulació deixa entreveure tensions que avui resulten més visibles. L’aposta per la creativitat com a valor econòmic i urbà conviu amb la necessitat de justificar la cultura en termes de retorn, i obre el risc de convertir els espais de creació en instruments al servei de la marca ciutat. El text assumeix amb naturalitat aquesta doble lògica, cultural i econòmica, però no acaba d’abordar com es resol en la pràctica.
Per a mi, el seu valor rau en el fet que permet entendre aquest model no només com un conjunt d’equipaments, sinó com un dispositiu de política pública que articula creació artística, regeneració urbana i projecció exterior. Per a l’àmbit local, això és especialment rellevant perquè posa sobre la taula una qüestió de fons: què implica que la política cultural s’alineï amb les estratègies de desenvolupament urbà i quins marges queden per a l’autonomia cultural dins aquest marc. En aquest sentit, la seva relectura guanya interès en el context de la capitalitat de l’arquitectura d’aquest any, perquè permet revisar el paper d’aquests equipaments en la configuració física i simbòlica de la ciutat contemporània.