Travessar el llindar de la porta i recordar, de sobte, l’olor de la cuina de l’àvia. Escoltar aquella melodia que, sense tenir del tot clar per què, et transporta als moments feliços de la teva infantesa. Sorprendre’t en veure aquella foto, esgrogueïda i rebregada, amb els ulls d’una nena que s’assemblen als teus, que són els teus. Els anys passen i les persones canvien, però els sentits, potser algun més que els altres, perduren i s’entrellacen amb els moments viscuts. La memòria, tanmateix, no sempre és tan fiable, i més sovint del que voldríem acaba perdent la batalla contra l’oblit.
Museus i gent gran. Redescobrint la vellesa
Quan pensem en la gent gran ens acostuma a venir al cap la imatge entranyable d’un senyora o un senyor balancejant-se suaument en un balancí vora la llar de foc. Amb una manta al damunt, la pipa entre els llavis prims o la llana de fer mitja a les mans arrugades, expliquen històries a la canalla que, asseguda al terra, escolta embadalida. Històries llunyanes, d’aquelles on costa tant discernir la realitat de la ficció.