petits municipis

Al Regne Unit, fa més d’una dècada que es debat sobre el paper de la cultura i l’art[1] en el desenvolupament de les àrees rurals. La reconversió industrial de les ciutats durant les dècades dels anys vuitanta i noranta havia fet veure la importància que podia tenir l’economia creativa en la regeneració urbana, però la situació a les petites ciutats i els pobles era ben diferent. Acabava de començar el segle XXI i el camp anglès patia, a més a més de la progressiva despoblació i els efectes de la cada cop més forta terciarització de l’economia, les conseqüències de dues plagues ―la coneguda com la de les vaques boges i la de la febre aftosa― i l’impacte de la política agrària comuna (PAC). El Govern, conscient de la gravetat de la situació, va obrir un debat entorn del futur de l’àmbit rural. Calia repensar l’estratègia de desenvolupament econòmic rural i no se’n podia deixar fora cap àmbit. En aquest marc, el 2002 l’Arts Council va encarregar a Littoral un informe sobre el rol de la cultura i les arts a les àrees rurals.

Centre d’Art La Rectoria

Avui us presentem un altre dels diversos centres de creació i residències d’art que hom pot trobar, si busca una mica, als petits municipis catalans. Al municipi de Sant Pere de Vilamajor, al Vallès Oriental, hi apareix de forma imponent, en una antiga masia del segle XVII, un dels centres d’art més veterans de la Catalunya rural: el Centre d’Art La Rectoria.

Després de presentar-vos el marc legal de la cultura, que li dóna a aquesta una naturalesa concurrent, i de definir el que entenem per petit municipi (els de menys de 5.000 habitants), vam fer una mirada al mapa municipal català i barceloní per descobrir-hi una gran quantitat de municipis gestionant la majoria del territori, però en els quals hi viuen relativament pocs habitants.

Sant Julià de Vilatorta (Osona) des de l’any 2012 ha superat els 3.000 habitants. L’increment progressiu de la població en els últims anys, ara ja més calmat, en part és gràcies a gent de diferents punts de la comarca d’Osona que escullen Sant Julià com a poble tranquil i amb uns serveis adequats per venir-hi a viure.

GarGar Festival Art Rural i Murals

Una de les hipòtesis prèvies amb les quals ens vam apropar a aquesta recerca de projectes culturals rellevants en els petits municipis catalans era la possible influència del neoruralisme en les seves diverses formes. És evident que aquesta visió és profundament urbanocèntrica, i què caldria sotmetre-la a la prova de moltes dades de les quals no disposem per validar-la, però de tant en tant sorgeixen algunes evidències que ens diuen que no anàvem tan desencaminats, com la del “Gar-gar Festival de Murals i d’Art Rural”, al micromunicipi de Penelles, a la Noguera (Lleida).

Espai Guinovart

A Agramunt, el segon municipi més important de la comarca de l’Urgell (poc més de 5.000 habitants) s’hi troba el que potser és el museu d’art contemporani més important de la Catalunya rural, i que va ser el primer espai d’aquest tipus que es va obrir a les comarques de Lleida, l’Espai Guinovart. I per què a Agramunt? Quina és la relació d’aquesta figura tan rellevant de l’art català de la segona meitat del segle XX, Josep Guinovart, amb aquesta vila? El pintor ho va expressar així:

Teatrets d’Osona

Sovint es considera que un dels grans obstacles amb què es troben les polítiques culturals en els petits municipis és la manca d’estructures tècniques professionals. Les dades ens confirmen que només el 37 % dels municipis petits (els de menys de 5.000 habitants) de la demarcació de Barcelona tenen un tècnic o tècnica de cultura en plantilla, tot i que dos terços d’aquests municipis disposen d’una regidoria que inclou la cultura entre les seves competències.

Aquest no és el cas dels ajuntaments dels municipis osonencs de Tona, Roda de Ter i Sant Hipòlit de Voltregà (amb una població mitjana de 5.860 habitants). Tot i que la majoria d’agents, públics, privats o del tercer sector estan d’acord a assenyalar que les dificultats econòmiques són el pitjor enemic de les polítiques culturals, l’apatia, el desconeixement o el desinterès en són els seus assassins silenciosos.

Dansàneu

El passat estiu, ‘Dansàneu’ va celebrar el seu 25è aniversari amb unes xifres d’assistència molt meritòries (3.000 persones) per a un esdeveniment que tot just havia reformat la seva proposta cultural l’any anterior i intentava superar la pèrdua, l’any 2013, del seu fundador, el ballarí i coreògraf Joan Serra i Vilamitjana.

‘Dansàneu’ va néixer com una escola de dansa d’estiu promoguda pel Centre de Cultura Popular i Tradicional Catalana (CCPTC) del Departament de Cultura, l’Ajuntament d’Esterri d’Àneu i el Consell Cultural de les Valls d’Àneu, del qual ja us vam parlar quan us vam presentar l’‘Ecomuseu’ i ha programat activitats al voltant de la dansa tradicional durant més de dues dècades

Festival En Veu Alta: l'EVA

Ja us vam citar el Festival En Veu Alta : l'EVA quan us vam presentar el Centre Quim Soler, amb qui l’EVA comparteix arrelament prioratí des de 2009 i complicitats literàries a partir de les quals han sorgit diverses col·laboracions. L’EVA és un festival de narració i tradició oral que va nàixer a l’Alt Penedès el 2005 i programa a petits municipis catalans espectacles de petit format, en els quals el protagonisme està en la paraula i en totes les veus que ofereixen els seus «narradors, glosadors, cantants, actors, recitadors, rapsodes o xerraires impenitents» que hi tenen cabuda. Al voltant d’aquests espectacles literaris s’hi celebren cursos de formació, espais de micròfon obert, projeccions cinematogràfiques, expressions plàstiques vinculades a la paraula i tot un reguitzell de propostes artístiques i culturals que s’actualitzen edició rere edició.

Centre Quim Soler de la Literatura i el Vi

El projecte que us presentem és un projecte molt personal però amb una clara vocació social. El Centre Quim Soler (CQS) és un molt bon exemple de com la cultura pot ser un potent element de dinamització territorial. La seva proposta, que vincula la literatura, el vi i el paisatge atreu escriptors i lectors d’arreu i enriqueix l’oferta cultural d’una zona força oblidada de la geografia catalana.