micropobles

Relatoria del grup Estructures i mancomunicació de recursos

Hipòtesi de partida

Després d’una dinàmica inicial de presentació de les persones participants per tal de conèixer d’on venen i quin càrrec o tasca desenvolupen, Xavier Barniol i Anna Asbert, com a dinamitzador i relatora de la jornada respectivament, plantegen una hipòtesi de partida per tal d’iniciar la participació dels assistents:

Els resultats immediats en les administracions públiques són difícils d'obtenir. Cal una priorització acurada i ajustada als condicionants existents, i no sempre és suficient amb la voluntat política  ja que és necessari disposar de recursos tècnics i econòmics.

Relatoria del grup de micropobles

En aquest grup hi ha participat persones provinents d’Espinelves, La Llacuna, La Floresta, bibliobús Pedraforca (Navès), festival En Veu Alta (Penedès, Pradell de la Teixeta), entre d’altres. De bon començament ja han aparegut aquestes temes crucials:

  • Micropobles: dificultat de definir el concepte. 1/3 part de municipis té – de 500 habitants. 1/3 part del territori.

Conclusions del Debat 16 d'Interacció

Els petits municipis van estar els protagonistes del Debat 16 Interacció, celebrat el passat 21 d'octubre, que va tenir per objectiu reflexionar sobre quin ha de ser el paper de la cultura i dels agents culturals en aquest entorn, detectar mancances i reunir esforços. Avui, el Centre d'Informació i Documentació aportem el relat de la jornada

Els tallers de la jornada de debat, micropobles, estructures i mancomunació de recursos i acció cultural (dinamitzats per Marc Serena, Xavier Barniol i Roser Vernet, respectivament), eren compostos per grups de participants molt heterogenis ―gestors del sector cívic, de l’empresa, tècnics i regidors de cultura―, i van propiciar un interessant intercanvi d’experiències i reflexions, la majoria comunes en els tres grups, de les quals es desprenen les conclusions següents.

Micropobles

Ramon Folch, Socioecòleg. Director general d'ERF | El Periódico, 7 de maig de 2016

Una tercera part dels municipis de Catalunya tenen menys de 500 persones censades.

La població tendeix a concentrar-se en les poblacions grans o mitjanes. Quasi la meitat de la població mundial viu a les grans ciutats. Catalunya no és una excepció. Però aquest fet coexisteix amb un altre fenomen: una tercera part dels municipis de Catalunya tenen menys de 500 habitants. En efecte, dels 948 municipis catalans, 327 no arriben al mig miler de persones censades. I si considerem, no els municipis, sinó els nuclis de població, aquest modest estoc demogràfic encara és més baix, perquè molts d'aquests municipis tenen la població distribuïda en dos o tres nuclis o bé directament disseminada en masos o petits veïnats. La Catalunya de les ciutats, doncs, coexisteix amb la dels petits pobles amb menys de 500 habitants, o micropobles com ara se'ls anomena. 

Micropobles: canvi de paradigma

Joan Nogué, Director de l'Observatori del Paisatge | Diari Ara,  29 de març de 2016

Ara fa poc més de dos mesos, aquest diari, sempre amatent a qüestions punyents i d'interès social i cultural, va dedicar un dossier a la temàtica dels micropobles. En aquell precís moment l'Observatori del Paisatge de Catalunya, amb la col·laboració de l'Associació de Micropobles de Catalunya, estava dissenyant un seminari amb el títol Els micropobles: paisatge, urbanisme i identitat territorial, que finalment tindrà lloc el 15 d'abril a Sant Miquel de Campmajor (Pla de l'Estany). Feliç coincidència i mostra palpable que el tema interessa, i des de molts punts de vista. 

Cultura als micropobles

 Toni Lloret Grau i Marina Berenguer Cabado, Regidora de Cultura, Turisme i Comunicació

El mateix fet d'encarregar una reflexió escrita -aquesta- sobre la cultura en els pobles rurals, podria interpretar-se implícitament com a una manera d'acceptar que hi ha dues menes de cultures, una en zones rurals i una altra en zones urbanes. I si fos així, hauríem d'anar necessàriament a l'etimologia del mot 'cultura' per adonar-nos que, precisament deriva del llatí 'colere', és a dir, cultivar o conrear. Per tant, si fóssim estrictes en les interpretacions, hauríem d'acceptar que la cultura és un terme que neix i evoluciona a partir del medi rural.

Els municipis petits

Consideracions prèvies sobre el que és un municipi petit en l’àmbit cultural

Què és un municipi petit? Quin és el límit entre un municipi petit i un de mitjà? La resposta a aquestes preguntes, com a tantes altres en l’àmbit de les ciències socials, és: depèn. No existeix una definició universal de municipi petit, ni un consens internacional sobre la mida que ha de tenir un municipi per ser considerat petit. Aquesta categoria s’eixampla o s’estreny en funció de dues qüestions bàsiques: el context estatal en el qual ens situem i el tema que es vulgui estudiar.

És ben sabut pels coneixedors del món local que el nombre de municipis ―i, consegüentment, el de municipis petits― als països europeus s’ha reduït considerablement en el darrer mig segle, com a conseqüència de processos de fusió que molts països han portat a terme. Estats com el Regne Unit, Suècia i Dinamarca van reformar les seves estructures administratives locals ja als anys seixanta i setanta del segle XX, agregant els municipis més petits als mitjans o agrupant-los sota una nova nomenclatura. Als països del sud d’Europa, fortament influenciats pel model administratiu d’inspiració francesa, aquest procés no només no s’ha dut a terme, sinó que en alguns casos com Portugal i Itàlia el nombre de municipis s’ha incrementat.

La cultura, eix d’integració i orgull per a un micropoble. L’exemple de Vallfogona de Ripollès

De vegades passejant per Ripoll, quan algú sap que ets de Vallfogona et diuen “Oh! Ja us hem vist per la tele. És ben bé que tot i ser un poble petit feu moltes coses”. I la veritat, és que t’engreixes un quilo.  


Massa sovint per als ciutadans de municipis mitjans i grans, la realitat dels micropobles s’assimila a poca gent, escassos recursos i nul·la vitalitat. Certament hi ha mancances respecte als nuclis de població gran però quan quelcom es percep com a necessitat, acostuma a sorgir un esperit de lluita i reivindicació que sol acabar en poder disposar d’alguna manera del servei o la prestació que cal, això sí, moltes vegades més cara.