governança cultural

El pas del codi font a la Declaració definitiva mostra com els drets culturals es mouen entre el conflicte i el consens.
  

La Declaració de Barcelona pels drets culturals, presentada el 30 de setembre de 2025, culmina un procés que vam seguir de prop a través del codi font. Aquella versió preliminar, que vam analitzar en tres articles, no buscava ser definitiva: era, més aviat, una caixa d’eines crítica. El text no s’estalviava les ombres. Quan descrivia la governança cultural parlava d’“abusos de la contractació pública” i advertia contra “la dictadura tècnica” que pot buidar de sentit els drets culturals. Davant d’això, el codi font mostrava la doble cara: quan erosiona i quan obre camins de transició .

Ve d'aquí: Quan els codis xoquen amb els calendaris | Interacció (diba.cat)
  
  

Quan la política cultural local comença amb un mapa obert

En una jornada de treball amb tècniques culturals d’arreu del territori, algú desplega un gran plànol sobre la taula. No és el mapa d’una ciutat, sinó una representació dels eixos de la Declaració de Barcelona. Una de les assistents apunta: “Potser aquest codi és això, un mapa: marca paisatges, però no dibuixa recorreguts. Això ens toca a nosaltres”. El silenci que segueix no és de dubte, sinó de reconeixement: ningú més que el món local pot decidir com travessar aquests territoris conceptuals.

Ve d'aquí: Els drets culturals no viuen sols en els textos | Interacció (diba.cat)
  

Entre la lucidesa i les urgències quotidianes

El Codi Font de la Declaració de Barcelona pels Drets Culturals formula una proposta valenta i necessària. Però com dialoga amb les realitats dels municipis? Què passa quan les idees topen amb la gestió quotidiana, els pressupostos tancats, les urgències polítiques o les regidories amb equips tècnics sota mínims? En aquesta segona peça, posem a prova el text des del lloc on es decideix el dia a dia de la cultura: el territori.

Anàlisi crítica del Codi Font de la Declaració de Barcelona
  

La Declaració de Barcelona pels Drets Culturals s’ha presentat com un codi font: obert, reutilitzable, perfectible. Un marc conceptual per repensar la cultura des de la justícia, la sostenibilitat i els drets. Però és només un text més? O pot ser el punt de partida d’una transformació real? En aquesta primera peça, hi posem el mirall: una lectura crítica, exigent i situada.
  

Podem parlar de drets culturals sense repensar el nostre model de vida?

  

En un món que normalitza la inconsciència com a mode de vida, posar consciència és un acte radical. Però, què vol dir exactament “posar consciència” quan parlem de cultura? Vol dir fer-se preguntes que sovint incomoden. Vol dir assumir que la cultura també forma part del problema —per les seves lògiques extractives, elitistes o inèrcies burocràtiques— i que, per tant, ha de formar part de la solució. I vol dir, sobretot, revisar el nostre lloc dins d’aquest sistema que posa en crisi el planeta i la vida col·lectiva.