Article

Helena Ojeda |  Nativa 

Al Fòrum Indigestió del passat 13D es proposava un debat sobre dues visions de la cultura: la gestió comunitària i les indústries culturals. El diàleg es provava entre la reivindicació del retorn a la comunitat del que aquesta produeix -expropiat pel mercat-, i el mercat, personificat en aquest cas en un representant de l’Administració pública. Tela.

Una administració seduïda per la idea de les indústries culturals que, provant de complaure amb paraules molt ben dites les raons de l’interès comunitari, en un moment donat del debat, en un fals consens, va arribar a convenir en què les indústries culturals ni existeixen al nostre país, ni en calen. Vaja, un no-debat. Potser dos monòlegs antagònics, un dels quals provava de saltar a la pista de l’altre per fer veure, o creure’s, que jugaven junts contra ningú. 

  
Una lectura incisiva sobre com la cultura ha passat de ser motor d’emancipació a engranatge seductor dins les lògiques del consum global.
  

El sociòleg Zygmunt Bauman examina a La cultura en el mundo de la modernidad líquida l’evolució històrica del concepte de cultura i el seu paper en societats travessades per globalització, migracions i interdependència.

Yaiza Hernández Velázquez | Futuro público. Campo para el análisis y la crítica cultural

Los espacios públicos y los espacios de la cultura [1]

Confieso que se me atragantó un poco el lema de este encuentro: “Recuperemos el espacio público a través de la cultura”. No porque sea mal plan, recuperar espacios comunes siempre está bien aunque haya que recurrir a la cultura entrecomillada para ello. Se me atragantó porque armoniza demasiado bien con la retórica que muchas instituciones han movilizado durante las últimas décadas para hacer justo lo contrario. La “cultura” se sobreentiende institucionalmente no como “toda una forma de vida” en el sentido que le daba Raymond Williams, sino como algo más selecto, restringido y, por tanto, “valioso”, algo que merece su propio espacio (el suyo, el de los suyos, no el del todo el mundo, no un espacio “público” en un sentido fuerte no meramente estatal). Si vamos a reivindicar que la cultura (en este sentido tan parcial como abstracto) puede ser un, o incluso el elemento más efectivo de procuración de este espacio público, haremos bien en atender a la multitud de ocasiones en que esta reivindicación ha resultado espuria. Por no ir muy lejos, pensemos en las tres últimas décadas, en las que hemos visto aumentar exponencialmente el número de museos, auditorios, centros de arte o incluso “ciudades” de la cultura en el estado español.

Un article clau per entendre com el context institucional i la cooperació interadministrativa han configurat la política cultural a Catalunya.
  

  
Una anàlisi de Elisenda Ardévol Piera, Antoni Roig i Edgar Gómez Cruz sobre com les tecnologies digitals redefineixen la producció cultural i el paper de les audiències.

Publicat a Quaderns del CAC (núm. 34, 2010), aquest article examina l’impacte de l’accés ciutadà a les eines de producció i difusió audiovisual.

  
Una lectura clau de Juan Martín Prada que examina com la cultura digital transforma la creació visual i redefineix els rols entre públic i productor.

Publicat a Estudios visuales (núm. 5, 2008), aquest assaig analitza els efectes socials, econòmics i polítics de la segona etapa d’internet i la seva incidència en les pràctiques artístiques.

  
Una lectura breu i incisiva d’Antonio Lafuente que ajuda a entendre per què la discussió sobre què pot ser apropiat i què ha de romandre compartit és avui central per a les polítiques culturals i del coneixement.

Publicat a Archipiélago: cuadernos de crítica de la cultura (núm. 77–78, 2007), aquest article ofereix una síntesi lúcida sobre la complexitat del concepte de procomú i sobre la necessitat d’obrir un debat social informat al voltant dels límits entre allò públic i allò privat.

Un article clàssic qüestiona l’hegemonia estètica que ha convertit la música en territori d’especialistes i defensa el valor educatiu i social de la pràctica amateur.
  

L’investigador Thomas A. Regelski analitza com la tradició racionalista del segle XVII i la teoria estètica del XVIII van contribuir a institucionalitzar la música com un camp regulat pel criteri del bon gust i el domini tècnic. Aquest procés històric ha consolidat una jerarquia cultural que situa professionals i experts al centre i desplaça els amateurs cap a una posició marginal.

  
Una lectura de Efraín Foglia que explora com les tecnologies digitals i els mitjans locatius reconfiguren les pràctiques culturals i els models de participació.