Destacats

J. Perelló, R. Sangüesa, P. Alsina (ed.). | Arts Santa Mònica

Com hem vist en el post anterior, les relacions entre art i ciència poden ser, si menys no, complexes i cal aprofundir-ne una mica més. Per introduir-se en aquest escenari comú entre l’art i la ciència, i en el marc de la novena edició dels «Encontres de la ciència, de l’art i del pensament»[1], l’Arts Santa Mònica va publicar el llibre «Sinergia: Noves fronteres de la ciència, l'art i el pensament», a mig camí entre un catàleg de les jornades i un manual introductori a les pràctiques interdisciplinàries entre aquests àmbits, nodrit per les aportacions dels participants d’aquests encontres.

La J. és periodista i treballa en un mitjà de televisió local. Arriba a l’oficina després d’uns mesos sense treballar, que estava gaudint la seva baixa de maternitat. Deixa la bossa sobre la seva taula. Saluda als companys i companyes. Encén l’ordinador. Revisa els primers correus. Es pren un cafè. Fa la reunió de planificació, com de costum. Prepara l’escaleta amb la regidora.

Entre totes aquestes tasques habituals i molts benvinguda!, hi tenen lloc comentaris i preguntes sobre la criatura, sobre si tenia ganes de tornar a treballar. Enmig d’aquell espai on s’acaronen les esferes laborals i personals, un company se li apropa i li diu, entre riures, que ara és una MILF[i].

J-M. Lévy-Leblond | Hermann

Partint de la idea d‘una reconciliació entre la creació artística i la recerca científica i motivat pel seu interès personal per l’art contemporani, el reconegut científic Jean-Marc Lévy-Leblond[1] planteja en aquesta obra una sèrie de reflexions sobre els lligams existents (o no) entre la ciència i l’art.

La ubicació de l’art a les antípodes del món de la ciència justifica aquest interès per la creació contemporània ja que, segons l’autor, mentre l’art dona la possibilitat d’interpretacions diverses i destaca la importància de la mirada personal sobre l’objecte, la ciència posa en l'objectivitat dels resultats obtinguts tota la força que s’imposa a la mirada de l’observador.

Santi Martínez i Illa | Arxius de Ciències Socials

La proliferació dels «elefants blancs», equipaments culturals desmesurats promoguts sense tenir en compte la viabilitat i el retorn social de les inversions, no és cosa de grans ciutats, només. A Catalunya, el model de ciutat creativa ha impulsat aquest tipus d’infraestructures en municipis mitjans i petits també, per als quals suposen un impacte molt negatiu.

El Pla d’Equipaments Culturals de Catalunya (PECCat), aprovat el 2010 i formalment vigent però latent, ha demostrat fins ara que l’aplicació de criteris de planificació és necessària i pertinent, tot i que els seus efectes només es podran valorar a mitjà i llarg termini. Santi Martínez i Illa, des de la seva experiència personal de redacció d’aquest pla, signa aquesta i altres conclusions en l’article «Planificació cultural contra elefants blancs».