Daniel Innerarity | Paidós
Antonio Lafuente, Andoni Alonso i Joaquín Rodríguez | Cátedra
Parlar de ciència, avui dia, suposa considerar dos aspectes fonamentals del context social actual: d’una banda, les exigències de democratització del saber enteses com a demandes de participació, consens i debat públic que s’han estès en el món occidental i, de l’altra, el sorgiment paral·lel de l’anomenada «societat del coneixement», alimentat pel desenvolupament de les tecnologies de la informació i la comunicació.
Aquests dos factors han contribuït a la profunda alteració del paradigma modern de la ciència com a disciplina autònoma i autoregulada que avança aliena als interessos de la ciutadania. Si bé la comunitat científica va haver de conquerir la seva sobirania, fa segles, per deslligar-se del control polític que limitava la recerca de veritats empíriques, actualment el coneixement científic forma part de la capacitat d’acció de tots els actors socials, els quals han de poder incidir en la presa de decisions sobre qüestions com el medi ambient, l’alimentació, les malalties o la reproducció, a més de les importants repercussions ètiques de pràctiques com el biohacking, les quals se situen en el centre de l’agenda política i l’escenari públic del segle XXI.
