treballadors de la cultura

Toby Miller | Gedisa

Treballes per viure o vius per treballar? Segurament us han fet o us heu arribat a plantejar alguna vegada aquesta pregunta de resposta complexa, ja que es pot fer difícil apostar clarament per alguna de les dues opcions. De fet, dependrà de molts factors i força basculants, sobretot si ens dediquem a treballar la cultura.

La població ocupada en el sector cultural a Catalunya és de 170,5 milers de persones en el quart trimestre del 2018, xifra que es tradueix en una variació interanual negativa del 2,4%. Per sexe, l'ocupació en aquest sector mostra un increment interanual de l'11,4% en el cas de les dones i un decrement de l'11,4% en el cas dels homes. Per situació professional, la població assalariada puja un 14,4% i la no assalariada disminueix un 29,1%. El sector cultural aplega el 5% de la població ocupada a Catalunya. Pel que fa a Espanya, la població ocupada en el sector cultural ha augmentat un 0,1% respecte a un any enrere i el percentatge sobre la població ocupada total és del 3,9%.

La cultura a l’Estat espanyol creix al ritme del turisme cultural.

Com evoluciona l’assistència de públics a les sales de cinema o com es distribueix el treball de la cultura a l’Estat espanyol? Per resoldre aquests interrogants ja tenim aquí l’Anuari d'Estadístiques Culturals 2018, elaborat per la División de Estadística y Estudios de la Secretaría General Técnica del Ministerio. Com cada any, el seu objectiu és proporcionar una selecció dels resultats estadístics més significatius de l'àmbit cultural procedents de diverses fonts, que faciliti el coneixement de la situació i de l'evolució de la cultura a l’Estat espanyol, el seu valor social i el seu caràcter com a font generadora de riquesa i desenvolupament econòmic.

La cultura no sembla estar per festes. Les dades recollides a l’informe d’enguany demostren un cert estancament general i malgrat que alguns gràfics s’enfilen, aquests no arriben a ser engrescadors. L’autocrítica plana sobre el sector, que a més de la precarietat endèmica i la manca de pressupost, percep una preocupant manca d’impacte al conjunt dels catalans. Si bé l’accés a la cultura no ha de ser exclusiu d’uns certs sectors socials, sembla que és així quan s’arriba a afirmar que gairebé la meitat de la població no mostra interès per la cultura. Aquesta situació però, es pot veure com una oportunitat. Si tenim en compte els canvis socials i com es tradueixen al sector cultural també, podria ser que la cultura esdevingués la clau per impulsar canvis en molts àmbits de la nostra societat. La cultura pot ser motor d’avenç en sectors ben dispars, que ara es veuen allunyats, inconnexes, però que poden arribar a interconnectar amb una xarxa sostinguda per la cultura. Pot ser aquesta la dimensió social de la cultura?

Arriba la V edició de les JORNADES DE DIRECCIÓ, una trobada amb professionals de reconegut prestigi que exposaran la seva visió sobre l’ofici de dirigir. Trajectòries i experiències contrastades i una mirada particular sobre gèneres i autories que han abordat des de la seva mirada particular.

Enguany ens acompanyaran Rosario Ruiz, Joan Lluís Bozzo i Magda Puyo:

- La forma de l’actuació contemporània, a càrrec de Rosario Ruiz.

Les relacions entre educació i cultura han anat canviant amb els anys. A mesura que han anat configurant els béns patrimonials de la societat, factors com els models polítics han propiciat la seva separació en ministeris diferents[1] o bé les han acostat tímidament en un intent de millorar els desajustos que el mercat ha anat engrandint.[2] Les lògiques basades en la segmentació disciplinària han afavorit les desigualtats socials i les dinàmiques d’exclusió, a més de limitar els espais educatius a les estructures formals d’ensenyament i als serveis educatius dels equipaments culturals, malgrat la importància creixent de l’oferta en educació no formal relacionada amb l’oci, el lleure o l’esport.

Com responen els museus als desafiaments que planteja el creixent nombre de sinergies entre cultura i educació? Quines estratègies tenen més èxit a l’hora de formar una ciutadania més creativa, participativa i amb sentit crític? Actualment, és imprescindible el paper de les TIC en la didàctica de les arts?

La població ocupada en el sector cultural a Catalunya és de 167,3 milers de persones en el segon trimestre del 2018, xifra que es tradueix en una variació interanual negativa de l’1,3%. Per sexe, l'ocupació en aquest sector mostra un increment interanual del 15,6% en el cas de les dones i un decrement de l’11% en el cas dels homes. Per situació professional, la població assalariada puja un 11,6% i la no assalariada disminueix un 20,6%. El sector cultural aplega el 5% de la població ocupada a Catalunya. Pel que fa a Espanya, la població ocupada en el sector cultural ha disminuït un 1,1% respecte a un any enrere i el percentatge sobre la població ocupada total és del 3,9%.

Imaginem-nos una noia que es diu Joana. La Joana acaba de fer setze anys i aquest any acaba l’educació secundària obligatòria. Com que el final de l’etapa s’acosta, sorgeix la gran pregunta: i què farà després? A l’institut ja han començat les xerrades d’orientació. Nota que de mica en mica augmenta la pressió: ha de prendre una decisió que sembla transcendental. Ha d’encarar el seu futur. És filla i néta de farmacèutics i creu que a casa esperen que ella continuï la tradició familiar. Però ja fa temps que, en secret, dóna voltes a una idea. Una bogeria, potser. Encara no s’ha atrevit a comentar-ho amb els seus pares. Com reaccionaran quan els digui que vol ser actriu?

La creativitat s'ha convertit en una forma més d'esclavitud i l'entusiasme s'ha fet servir com a argument per a l'explotació. La relació entre la precarietat, la cultura i les ganes de treballar de tota una generació en l’era digital
 

L’entusiasme és l’exaltació de l’ànim, una admiració apassionada. Ja fa temps que s’instrumentalitzen la vocació i l’entusiasme per justificar la deriva cap a la precarietat laboral. L’entusiasme és un llibre generacional sobre els que van nàixer a finals del segle XX i van créixer sense èpica però sí amb expectatives, fins que la crisi va assentar les bases d’un nou escenari que s’ha fet estructural; l’escenari de la precarietat i la desil·lusió.