Apunts

 Joaquim Rius Ulldemolins, Matías I. Zarlenga | RES. Revista Española de Sociología, Nº. 21, 2014 , p. 47-67

Resumen: En los últimos 20 años ha ido creciendo en el ámbito de las ciencias sociales el interés por el análisis de la dinámica territorial de la cultura y en particular su tendencia a la clusterización. La mayor parte de la literatura sobre el tema analiza los clústeres culturales entendiéndolos como un solo tipo y desde la dimensión de la planificación urbana o los impactos económicos. No obstante, cada vez se toma más consciencia de la importancia de la naturaleza de la actividad y de las dinámicas de interacción sociales de los clústeres culturales. Un análisis a fondo de estas dos dimensiones nos revela que es necesario distinguir entre cuatro tipos de clústeres: clústeres de industrias culturales, agrupaciones de instituciones culturales, distritos culturales y escenas artísticas. El presente artículo mostrará cómo esta tipología nos permite distinguir entre las diferentes dinámicas de clusterización cultural presentes en la ciudad de Barcelona y, de este modo, comprender por qué algunas dinámicas de clusterización resultan más creativas en términos de innovación cultural.

  
El 24 de maig del 2015 hi ha eleccions a governs locals. Tot fa pensar que seràn eleccions especials. Ho poden ser per l’evident significació que té la crisi sistèmica en la que estem immersos situa en el món local, tant pel que fa a la disponibilitat de recursos, com per la necessitat de modificar moltes de les coses que es feien i que caldrà repensar i reformular.  No es gens fàcil situar-se en aquest perspectiva de canvi estratègic quan està en marxa una immensa operació de captura i marginació de les institucions públiques fent servir la gran palanca de l’austeritat i la prioritat en el pagament del deute com eina centralitzadora i privatitzadora.

  
Publicat el juliol, en un context marcat per la crisi de legitimitat de les institucions públiques, la reducció de la despesa cultural i l’expansió de noves formes de producció i participació, l’article de Nicolás Barbieri planteja una qüestió que afecta el mateix fonament de les polítiques culturals: què passa si deixem de pensar la cultura principalment com un conjunt de béns i serveis als quals cal facilitar l’accés i comencem a entendre-la com un procés col·lectiu de producció, negociació i gestió?

Nunzio Angiola, Piervito Bianchi, Roberto Marino ׀ International Journal of Public Administration Volume 36, Issue 7, (2013) p. 492-504

Article que fa una revisió en el context europeu dels estudis que analitzen la importància de les polítiques culturals en el creixement social i econòmic dels països i que aporten evidències empíriques en les seves investigacions. Els autors constaten que en els últims anys hi ha hagut una tendència creixent a considerar les polítiques culturals com a motors importants dels processos de creació de valor públic. Així mateix, assenyalen l’existència d’innumerables estudis que destaquen el potencial de la cultura per generar impactes i beneficis socials, polítics i econòmics, però que no aporten evidències empíriques sinó només argumentacions teòriques. Els objectius de l’article són determinar aquests factors en el context europeu i investigar la relació entre els principals elements de les polítiques culturals i un conjunt de variables socials, econòmiques i polítiques sense perdre de vista el context específic de cada un dels 39 països europeus analitzats. S’hi debaten també objectius, implicacions i recomanacions per a futures investigacions.