Interacció

  
Les indústries culturals i creatives han adquirit una presència creixent en les polítiques europees. Aquesta expansió no respon, segons l’article, a una definició cada vegada més precisa del sector. Prové de la capacitat de la noció per reunir objectius diversos: identitat europea, desenvolupament econòmic, regulació audiovisual, innovació, digitalització i suport institucional.

Salvador i Benghozi estudien com la Comissió Europea ha construït la noció d’indústries culturals i creatives, d’ara endavant ICC, a través de les seves comunicacions institucionals. La pregunta no és només què designa aquesta categoria, sinó com el discurs públic l’ha anat convertint en un objecte legítim d’intervenció. Els autors també examinen fins a quin punt internet i les tecnologies digitals han modificat la manera de concebre aquests sectors.

La recerca analitza trenta comunicacions publicades entre 1977 i 2018. Mitjançant una classificació estadística del vocabulari, identifica cinc grans nuclis discursius: la cultura i el patrimoni com a fonaments de la identitat europea; els programes i procediments institucionals de suport; l’audiovisual com a sector de referència; la dimensió econòmica i comercial, especialment vinculada al cinema; i, finalment, la propietat intel·lectual, la distribució en línia i les plataformes digitals.

Els resultats qüestionen la idea d’una evolució lineal, des d’una concepció cultural cap a una altra de predominantment econòmica. Les diferents visions conviuen al llarg del període estudiat. La cultura apareix com a patrimoni compartit i com a font d’ocupació, creixement, competitivitat, innovació i atractivitat territorial. El terme «benefici», en canvi, té una presència reduïda i queda concentrat sobretot en els textos sobre cinema i audiovisual.
  

Les ICC no constitueixen una categoria pública estable, sinó una caixa d’eines semàntica capaç d’articular finalitats culturals, econòmiques, tecnològiques i institucionals.
  

Aquesta polisèmia explica una part de l’èxit polític de la noció. Permet incorporar la cultura a programes econòmics, industrials i digitals i facilita que sectors molt diferents siguin presentats sota un mateix marc. També n’afebleix la capacitat operativa. Afirmar que les ICC generen innovació, ocupació o cohesió no determina quines intervencions necessiten, quines especificitats cal protegir ni com s’han d’abordar les diferències entre l’audiovisual, el llibre, la música o els videojocs.

L’article assenyala, a més, el paper estructurant de l’audiovisual. Les polítiques europees desenvolupades al voltant del cinema i la televisió haurien actuat com una matriu des de la qual pensar posteriorment el conjunt de les ICC. Aquesta centralitat no es reprodueix amb la mateixa intensitat en altres sectors, fet que limita la presumpta homogeneïtat de la categoria.

La digitalització introdueix un altre desplaçament. Les ICC passen a relacionar-se amb la propietat intel·lectual, els mercats en línia i el poder de les plataformes. El risc identificat pels autors és una progressiva banalització del tractament polític de la cultura. Si les ICC són abordades amb instruments generals de competència, regulació digital o protecció de dades, poden perdre els atributs que justificaven una política cultural específica. La cultura queda reconeguda com a motor econòmic i social, mentre el discurs institucional té dificultats per convertir aquest reconeixement en mesures diferenciades.

El text ajuda a examinar críticament l’aparent consolidació de les ICC dins l’acció pública. La seva aportació principal consisteix a mostrar que una major presència institucional no equival necessàriament a una política més definida. La base empírica, limitada a trenta comunicacions i tancada el 2018, permet reconstruir el llenguatge de la Comissió, no comprovar-ne els efectes sobre els programes, els pressupostos o les condicions materials dels sectors. La classificació estadística també detecta continuïtats semàntiques amb més facilitat que conflictes polítics o canvis de jerarquia entre objectius. Amb tot, l’article formula una advertència pertinent: l’ampliació indefinida de la categoria pot reforçar la visibilitat de la cultura i, alhora, diluir la seva especificitat dins les polítiques econòmiques i digitals.

La pregunta de fons no és només què guanya la cultura quan s’integra en les estratègies d’innovació i competitivitat, sinó també què deixa de ser visible en aquest procés. Fins a quin punt aquesta ampliació dels marcs d’intervenció reforça la capacitat de l’acció pública, i a partir de quin moment en dilueix els objectius, les prioritats i les responsabilitats?
  

Referència

Salvador, E., i  Benghozi, P.-J. (2023). La place des industries créatives et culturelles dans les politiques publiques : des leçons à tirer de l’évolution de la communication de la Commission européenne. Réseaux, 238-239(2), 283–328. https://doi.org/10.3917/res.238.0283.