Interacció

  
Garantir l'accés continua essent una condició imprescindible de les polítiques culturals. La pregunta que proposa aquesta sessió d'Interacció'26 n'obre una altra: què fa que algunes institucions culturals arribin a sostenir relacions que perduren, mentre que d'altres continuen essent espais als quals només s'hi acudeix de manera ocasional?
  

Hi ha institucions amb les quals ens relacionem de manera diferent

Tots podem recordar alguna institució cultural que, en algun moment, ha ocupat un lloc especial en la nostra manera de relacionar-nos amb la cultura. No necessàriament perquè hi hàgim anat sovint. Tampoc perquè hi hàgim viscut experiències excepcionals. Simplement perquè, amb el pas del temps, es va convertir en un lloc al qual sabíem que podíem tornar.

També coneixem la situació contrària. Institucions amb una programació sòlida, equips compromesos i un servei públic indiscutible que continuen essent espais als quals acudim quan una activitat ens interessa o una exposició ens crida l'atenció. La relació comença i acaba, en bona mesura, amb aquella experiència.

Per què algunes institucions acaben ocupant un lloc estable en la trajectòria cultural de les persones mentre que d'altres mantenen una presència més ocasional?

La resposta no depèn únicament de la qualitat de la programació, de l'arquitectura o dels recursos disponibles. Tampoc no es pot atribuir només a les característiques dels seus públics. Hi ha una dimensió menys visible que té a veure amb la manera com una institució crea les condicions perquè un vincle pugui aparèixer, consolidar-se i conservar el seu significat amb el pas del temps.

Potser és aquí on comença la pregunta que planteja aquesta segona conversa d'Interacció'26.
  

Una pregunta que modifica la mirada

Durant les darreres dècades, les polítiques culturals han dedicat una part molt important dels seus esforços a ampliar les possibilitats d'accés a la cultura. Han impulsat nous equipaments, han reduït barreres econòmiques, territorials i simbòliques, han desenvolupat polítiques de participació i han incorporat progressivament el llenguatge dels drets culturals.

Aquestes preguntes continuen essent imprescindibles.

La conversa Qui podrà habitar la cultura? hi introduirà una perspectiva diferent.

Quan incorpori el verb habitar, no semblarà proposar una nova categoria de públics ni una definició alternativa de les institucions culturals. Convidarà, sobretot, a observar-les des d’un altre punt de vista.

La pregunta ja no recaurà exclusivament sobre les persones.

També interrogarà les institucions.

No només pel que oferiran, sinó per les condicions que crearan perquè una experiència pugui transformar-se en continuïtat, confiança i possibilitat de retorn.  
  

Què ens permet veure aquesta pregunta?

Més que buscar una definició tancada del verb habitar, pot ser més útil observar què comença a fer-se visible quan utilitzem aquesta pregunta per llegir les institucions culturals.

Comencem a fixar-nos en aspectes que habitualment ocupen un lloc secundari. Ens preguntem si una institució facilita el retorn, si admet formes diverses de presència, si genera confiança, si és capaç d'acompanyar trajectòries diferents sense perdre identitat o si crea les condicions perquè determinades experiències adquireixin continuïtat.

Cap d'aquests elements defineix, per si sol, què significa habitar una institució cultural.

Però tots permeten observar dimensions que difícilment apareixen quan només mirem la programació, els serveis o els indicadors d'assistència.

La pregunta no substitueix aquestes formes d'observar.

Les amplia.

Una pregunta que també transforma la lectura

Les preguntes més fecundes no només obren converses noves. També permeten rellegir allò que ja sabíem des d'un altre angle.

És el que passa quan tornem sobre alguns treballs publicats recentment a Interacció.

En El plaer també defineix el museu, la reflexió es desplaçava de les funcions tradicionals dels museus cap a la qualitat de l'experiència que ofereixen a les persones. Rellegit des de la pregunta que planteja aquesta sessió, aquell text suggereix que una institució no només es defineix pel que conserva, exposa o programa, sinó també per la seva capacitat de generar experiències que conviden a tornar. 

En Com canvia la legitimitat de les institucions culturals, la mirada es desplaçava de les funcions que assumeixen les institucions cap al valor que aporten als grans reptes col·lectius. Rellegit des de la pregunta que planteja aquesta sessió, aquell text suggereix un pas més: si la legitimitat depèn cada vegada més d'aquest valor públic, de quines qualitats institucionals depèn la seva capacitat de generar-lo?

Finalment, El patrimoni com a servei públic mostrava que el valor públic d'un museu no depèn únicament de conservar el patrimoni, sinó de la seva capacitat per activar coneixement, participació i experiències compartides. Aquesta lectura afegeix una tercera peça: el valor públic també es construeix en les relacions que una institució és capaç de generar i sostenir.

Cap d'aquests articles parlava explícitament d'institucions «habitables».

Rellegits avui, però, semblen descriure tres moviments complementaris. Primer, les institucions es defineixen també per la qualitat de les experiències i les relacions que fan possibles. Després, aquestes relacions contribueixen a explicar la seva legitimitat. Finalment, és en aquesta capacitat de generar i sostenir vincles on el seu valor públic es concreta.

La pregunta Qui pot habitar la cultura? no modifica aquells textos.

Modifica la manera de llegir-los.

I suggereix un pas més: les institucions culturals també poden observar-se per les qualitats que fan possibles aquestes experiències, aquestes contribucions i aquest valor públic.

Entrar a la conversa

Llegir aquesta sessió des d'aquesta perspectiva no significa buscar una definició definitiva del verb habitar. Significa explorar què ens permet veure aquesta pregunta quan l'apliquem a les institucions culturals.

Potser la conversa girarà entorn de qüestions com aquestes:

• Quines qualitats institucionals afavoreixen la continuïtat dels vincles amb la cultura?

• Com es construeixen aquestes qualitats en institucions tan diferents com una biblioteca, un museu, un teatre o un centre cívic?

• Quines decisions de gestió les reforcen i quines les dificulten?

• Com podem reconèixer-les sense reduir-les als indicadors habituals d'activitat?
    

Potser la pregunta no és només qui pot habitar la cultura.

Potser també és aquesta:

Què comencem a veure quan observem les institucions culturals des de la possibilitat que puguin arribar a ser habitades?

Informació de servei
Sessió  · Qui pot habitar la cultura?
Data
29 d'octubre de 2026
Més Informació
Interacció - CERC - Diputació de Barcelona