participació cultural

Dues obres de Christian Ruby revisen tres segles d’història del públic per entendre què significa mirar, interpretar i participar en la cultura avui.
  

Presentem dos llibres de Christian Ruby que exploren la figura de l’espectador des d’una perspectiva històrica i contemporània: La figure du spectateur. Éléments d’histoire culturelle européenne i L’Archipel des spectateurs.

Un monogràfic que revisa críticament com governs i institucions defineixen, mesuren i utilitzen la participació en les arts, i què implica això per a les polítiques culturals públiques.
  

El número especial de Cultural Trends titulat Exploring policies on participation and engagement in the arts constitueix una síntesi crítica imprescindible per entendre el gir discursiu que ha viscut la participació cultural en les darreres dècades.

Un retrat coral del planeta filmat en un sol dia que converteix milers de persones anònimes en protagonistes d’un experiment cinematogràfic global.
  

  
Una anàlisi de Elisenda Ardévol Piera, Antoni Roig i Edgar Gómez Cruz sobre com les tecnologies digitals redefineixen la producció cultural i el paper de les audiències.

Publicat a Quaderns del CAC (núm. 34, 2010), aquest article examina l’impacte de l’accés ciutadà a les eines de producció i difusió audiovisual.

  
Una lectura clau de Juan Martín Prada que examina com la cultura digital transforma la creació visual i redefineix els rols entre públic i productor.

Publicat a Estudios visuales (núm. 5, 2008), aquest assaig analitza els efectes socials, econòmics i polítics de la segona etapa d’internet i la seva incidència en les pràctiques artístiques.

Un informe del Consell d’Europa reivindica la cultura com a infraestructura democràtica i eina d’empoderament social
  

Aquest estudi elaborat per Council of Europe en el marc de l’Any Europeu de la Ciutadania 2005, i redactat pel consultor en polítiques culturals Dick Stanley, proposa una reflexió de fons sobre què entenem per cultura i quin paper exerceix en la vida col·lectiva.

Un article clàssic qüestiona l’hegemonia estètica que ha convertit la música en territori d’especialistes i defensa el valor educatiu i social de la pràctica amateur.
  

L’investigador Thomas A. Regelski analitza com la tradició racionalista del segle XVII i la teoria estètica del XVIII van contribuir a institucionalitzar la música com un camp regulat pel criteri del bon gust i el domini tècnic. Aquest procés històric ha consolidat una jerarquia cultural que situa professionals i experts al centre i desplaça els amateurs cap a una posició marginal.

  
Una lectura de Efraín Foglia que explora com les tecnologies digitals i els mitjans locatius reconfiguren les pràctiques culturals i els models de participació.