educació

En els darrers anys, amb l’adveniment de les noves tecnologies de la informació i la comunicació, el rol de les biblioteques ha passat a ser llargament qüestionat. Els canvis en l’accés al coneixement i les noves pràctiques de lectura fruit de la digitalització de continguts han fet que les biblioteques emprenguin un procés de transformació per encarar els actuals reptes de la societat.[1]

Les biblioteques, com a centres culturals i educatius de proximitat, segueixen sent punts de trobada comunitaris que desenvolupen una important tasca per a la construcció del llegat individual i col·lectiu de les persones i per a la cohesió social, però a més a més han obert la porta a l’experimentació amb metodologies innovadores i creatives incorporant elements de les fàbriques de creació i els makerspaces, i algunes fins i tot s’han convertit en hubs culturals especialitzats en art contemporani a través de projectes de residències d’artistes, a més de multiplicar el seu abast en petites comunitats rurals millorant els programes de mobilitat destinats a satisfer les seves necessitats.

Com responen els museus als desafiaments que planteja el creixent nombre de sinergies entre cultura i educació? Quines estratègies tenen més èxit a l’hora de formar una ciutadania més creativa, participativa i amb sentit crític? Actualment, és imprescindible el paper de les TIC en la didàctica de les arts?

Ja hi tornem a ser!

Si, ja ens trobem a mitjans de setembre i per alguns les vacances segurament ja queden lluny, però si més no, ens queda revisar els milers de fotografies i vídeos acumulats per recordar aquest viatge o aquella escapada que hem tingut la sort de fer aquest estiu. Un viatge que ens ha portat a sortir de casa, a moure’ns, descansar i desconnectar. El mateix viatge que ens ha ensenyat a viure en nous entorns i descobrir paratges desconeguts. De fet, l’important no és tan la descoberta mateixa, sinó la curiositat, ja que "l'impuls de viatjar és un dels símptomes esperançadors de la vida" Agnes Repplier

Les imatges en moviment i les pantalles formen part del nostre paisatge quotidià. De fet, ja fa més d’un segle que les pantalles ens expliquen històries al cinema, per després obrir-nos una finestra al món des de casa i finalment dur-les a la butxaca per connectar-nos amb la resta de la humanitat. Pantalles, arreu i a tothora, des que sona el despertador fins que ens guanya la son.

El món de les parelles, ja se sap, és divers i complex. Més enllà del mite romàntic de la mitja taronja, hi ha parelles que tot i semblar d’allò més lògiques, resulten complicades i no acaben de quallar. Penseu que educació i cultura podria ser una d’aquestes parelles? De les que aparentment casa molt bé, però que massa sovint necessita de la mediació de tercers per resoldre la seva relació? Potser els seus problemes tenen origen en els seus objectius diferenciats, entenent per objectius que l’educació qüestiona i la cultura, en canvi, ofereix respostes.

MÉS ENLLÀ DE L’ESCOLA

La imaginació requereix veure-hi més enllà del barret que ens dibuixa el Petit príncep, és poder veure l’elefant dins la serp, o fins i tot la possibilitat de forma-ne part. L'acte creatiu és aquell que fa realitat idees noves i imaginatives. I és que la creativitat ve donada per la capacitat d’analitzar i percebre el món de noves maneres amb la finalitat d’establir connexions entre idees aparentment no relacionades que ens evoquen a  generar noves solucions.

Consell d’Europa | Council of Europe Publishing

De què parlem quan parlem de “cultura democràtica” o “cultura de la democràcia”? Quines eines calen per promoure-la? En el nostre entorn més pròxim, quines mesures s’estan adoptant per garantir-la i què podem fer nosaltres? Educació, cultura i democràcia són tres paraules senzilles que sentim diàriament en qualsevol conversa o als mitjans. Es tracta de tres conceptes, però, que associats entre ells menen cap a un sistema de valors complex sobre el qual es basa el concepte de ciutadania.

El teatre és un camí d’aprenentatges des de l'antiguitat clàssica, gràcies a l’impacte de la catarsi. És així com els drames que articulaven els actors ajudaven a purificar i encarar els propis dels espectadors. La tragèdia, com va definir Aristòtil és la "representació d'una acció memorable i perfecta, de magnitud competent, recitant cadascuna de les parts, per si separadament; i que no per manera de narració sinó movent la compassió i el terror, disposa a la moderació d'aquestes passions "[i]  

Ficcions que funcionaven, i funcionen, com una vacuna per a les passions de la vida mateixa.
 

El teatre és una mentida preciosa, i acaba sent més veritat que moltes altres coses.[ii]

Què és el que ens fa perdre la llibertat expressiva? El que comença sent uns gargots de colors, aviat passen a ser formes figuratives: una casa, un arbre o els nostres progenitors. Aquest procés innocent que s’inicia a la infància, només és el principi d’un distanciament entre la llibertat artística creativa i l’aprenentatge curricular.