valor públic de la cultura

  
  
Fa milers d’anys que el cervell humà produeix art, però només recentment s’han començat a esclarir alguns aspectes de la relació entre l’activitat artística i les emocions que genera. Gràcies a les tècniques actuals de neuroimatge, la neurociència pot explicar per què som capaços d’interpretar una història i experimentar empatia a partir dels moviments dels ballarins, o per què preferim viure l’art en companyia d’altres persones.
  

Jorge Wagensberg | Tusquets

Hi ha alguna fórmula per escapar de la mediocritat? Com podem reconèixer quins ambients propicien les idees i quins les reprimeixen? Jorge Wagensberg, doctor en física i investigador en matemàtica, filosofia de la ciència i museologia científica, entre d’altres disciplines, i director durant 15 anys del museu CosmoCaixa, desenvolupa en aquest assaig tota una teoria sobre la creativitat que repassa les grans descobertes de la història de la humanitat en els camps de l’art, la ciència i la quotidianitat gràcies al mutu intercanvi d’idees.

Wagensberg serà l'engarregat de conduir la conferència «Teoria de la creativitat: Eclosió, grandesa i misèria de les idees» a Interacció17.

Arthur I. Miller | W. W. Norton

Com hem vist amb anterioritat, tenim una llarga trajectòria d’interacció i intercanvi entre ciència i art, que ha estat especialment promoguda amb l’arribada del segle XXI i l’era digital, amb l’explosió de nous labs, centres culturals i programes de residència que conjuguen art i ciència, i un suport creixent per part d'institucions i organitzacions. Des de la perspectiva de l’art, i del seu rol per comunicar, explicar i il·lustrar la ciència, «Colliding Worlds» analitza aquesta nova «avantguarda» que empeny les fronteres del món de art per apropar-se cada vegada més al de la ciència.

  
La relació entre ciència i societat sovint s’ha plantejat com un problema de transmissió de coneixement. Si la ciutadania disposa de més informació, s’assumeix, prendrà decisions més ben fonamentades i desenvoluparà una actitud més favorable envers la recerca científica. Aquesta idea ha inspirat bona part de les polítiques de divulgació durant les darreres dècades. Tanmateix, cada vegada hi ha més evidències que qüestionen aquesta premissa.

  
  
La separació entre ciències i humanitats continua present en molts discursos educatius, culturals i institucionals. Encara és habitual parlar de dos mons diferents: el de les dades i l'experimentació, d'una banda, i el de la interpretació, la creativitat i els valors, de l'altra. Tanmateix, cada vegada hi ha més evidències que els grans reptes contemporanis difícilment poden comprendre's des d'aquesta divisió.
  

  
  
Durant bona part de la modernitat, la ciència va construir la seva legitimitat a partir de l'autonomia. La separació respecte dels poders polítics, econòmics o religiosos va ser una condició necessària per consolidar el coneixement científic com un espai de producció de veritats contrastables. Avui, però, el debat ja no gira tant al voltant de l'autonomia de la ciència com de la seva relació amb la societat.

  
  
Els debats sobre cultura científica acostumen a centrar-se en els equipaments, les exposicions o els programes de divulgació. Més rarament es pregunten quines infraestructures permeten connectar de manera continuada les persones, institucions i comunitats que produeixen, interpreten o comparteixen coneixement. El projecte francès Echosciences resulta especialment interessant perquè situa aquesta qüestió al centre.

  
La ciència acostuma a presentar-se com un àmbit objectiu, capaç d’explicar la realitat des de l’evidència i la verificació. Els museus de ciència han contribuït històricament a consolidar aquesta imatge, mostrant descobriments, col·leccions i avenços tecnològics com si fossin expressions neutres del coneixement.

Jorge Wagensberg | Tusquets

El pensador intrús, aquell que gosa traspassar les fronteres del contingut, llenguatge o mètode de la seva disciplina original, és el protagonista d’aquesta obra que va molt més enllà. L’art, la ciència i les tradicions culturals coexisteixen cada vegada més – i millor – en llibres, revistes, conferències, programes formatius... Amb tot, tant els museus de ciència com els d’art, bona part dels quals estan encara ancorats en models i idees pròpies del segle XIX, prenen direccions ben diverses. La tecnologia permet accedir a nous continguts i el llenguatge dels museus ha d’aprofitar una finestra d’oportunitat que s’hi presenta en aquesta nova era per a la divulgació i la creació de coneixement.

Wagensberg, expert en museologia científica que ens acompanyarà en Interacció17, recupera al llarg de les pàgines de «El pensador intruso» nombroses reflexions crítiques al voltant del paper del museu en l’actualitat, des de la interdisciplinarietat.

  
La cultura científica acostuma a aparèixer en els debats culturals vinculada a la divulgació, l’educació o la transferència de coneixement. El model francès de cultura científica, tècnica i industrial (CSTI) proposa una mirada més àmplia. La ciència no hi és concebuda únicament com un conjunt de coneixements que cal transmetre, sinó com una dimensió de la vida cultural que requereix institucions, equipaments, professionals, polítiques públiques i espais de participació ciutadana.