valor públic de la cultura

  
Llegit avui, aquest informe resulta especialment interessant perquè se situa en un terreny que continua generant debat: pot la cultura contribuir a construir comunitat més enllà de l’accés i la participació?

Mentre restablim la connexió entre ciència i cultura, acomiadem la setmana amb un vídeo de Björk. Ningú millor que ella per il·lustrar el tema d'Interacció 17.
 

  
La relació entre cultura i benestar està cada cop més documentada. El problema no és demostrar que existeix, sinó fer-la operativa dins les polítiques públiques. Sense avaluació, la cultura queda fora dels sistemes que decideixen.
  

L’article de Robin Renucci​ i Serge Regourd La culture fait-elle encore exception sous le libéralisme triomphant? s’inscriu en un moment en què el model públic de cultura a França ja no pot donar-se per descomptat. La pregunta que el travessa no és només si la cultura continua essent una excepció, sinó si encara és pensable com a tal en un context dominat per la lògica liberal. El text construeix la seva anàlisi a partir d’una tensió central: la confrontació entre una tradició de servei públic cultural i l’extensió progressiva dels principis de mercat a tots els àmbits de l’activitat social.
  

  
La divisió entre ciències i lletres continua apareixent sovint com una frontera natural entre formes diferents de coneixement. Tanmateix, cada vegada resulta més evident que molts dels grans reptes contemporanis requereixen capacitats que travessen aquesta separació: comprendre dades i evidències, interpretar contextos socials, construir relats compartits i imaginar futurs possibles.

  
  
Recuperem l’article de l’especialista en política i educació científica Roland Jacksonm, publicat al periòdic britànic The Guardian, «12 things policy-makers and scientists should know about the public» (12 coses que els dissenyadors de polítiques i els científics haurien de saber sobre els públics),  un text que malgrat focalitzar la seva atenció al món de la ciència podria extrapolar-se a la gestió cultural.
  

NEMO (Network of European Museum Organisations)

Quina mena de valor creen els museus? Un dels criteris més estudiats en els darrers temps per mesurar l’activitat de les institucions culturals és el valor econòmic, considerat des d’una perspectiva holística que integra també el valor social, educatiu i de desenvolupament urbà, entre altres. Precisament aquest va ser el tema de la 24a Conferència Anual de la Xarxa d'Organitzacions de Museus Europeus, ‘NEMO’ (en anglès, Network of European Museum Organisations), que el novembre passat va comptar amb 170 participants de 36 països i de la qual presentem el document resultant: «Money matters: The economic value of museums.»

Antoine Schirer i Karim El Hadj | Le Monde

En plena carrera cap a l’elecció de la presidència francesa, acomiadem la setmana amb un vídeo que, en clau filosòfica, revisa els discursos amb què els polítics busquen persuadir les audiències. I Macron i Le Pen, entre d’altres, queden en evidència: les seves argumentacions són plenes de fal·làcies, és a dir, errors de lògica que serveixen per intentar convèncer amb raonaments enganyosos i tenir sempre la raó.

Qui sap el que és un intel·lectual? El segle XX en va anar ple, d’ells: Jean-Paul Sartre, Simone de Beauvoir, Émile Zola (aquest darrer, del segle XIX), Thomas Mann, Ortega y Gasset, Elias Canetti, Joan Fuster… La seva importància i el debat intel·lectual que propiciaven és potser una mica més difícil d’entendre avui en una societat que ha fragmentat l’ensenyament fins a uns límits gairebé ridículs i ha encimbellat a l'”expert” i al tertulià. Gris és el panorama en què ens trobem; igual de gris que el dia en què vàrem entrevistar al catedràtic Jordi Casasses, un dels pocs que pot parlar amb autoritat sobre aquesta figura i un dels pocs que es pot considerar hereu d’aquesta tradició.

  
  
Els indicadors culturals no es limiten a descriure una realitat prèviament existent. Seleccionen quines pràctiques es fan visibles, les tradueixen a categories comparables i contribueixen a determinar quins resultats mereixen reconeixement públic. Making Culture Count examina aquesta dimensió política de la mesura i planteja com construir formes d’avaluació més plurals, contextuals i participatives.