valor públic de la cultura

Vicenç Altaió - poeta, assagista i crític literari – i Juan Insua – director de projectes i programacions culturals del CCCB - han sigut els protagonistes de l’intens debat Nous medis i nous mitjans. Noves retòriques i noves pragmàtiques de la segona jornada d’Interacció17.

Un recorregut personal i crític pel paisatge cultural i polític català abans de l’era digital
  

La portada groga d’A contratemps evoca l’exposició dedicada al Manifest Groc de Dalí, Gasch i Montanyà, aquella declaració iconoclasta contra els convencionalismes culturals que l’autor del llibre va comissariar el 2004 i que també apareix evocada a les seves pàgines.

Si s'hagués de destacar una ponència que ha generat molta expectació durant les jornades d'Interacció17 aquesta seria, sense cap mena de dubte, la plenària de Jorge Wagensberg: Teoria de la creativitat: eclosió, grandesa i misèria de les idees.

Parlar de la història de la creativitat també és parlar de la història de les idees. Wagensberg defineix aquest concepte com un foc sense flama, un coneixement que encara no és. El debat sobre l'origen i l'essència de les idees està més d'actualitat que mai. En un context en què el desenvolupament de la Intel·ligència Artificial comença a plantejar determinats dilemes ètics, com a societat ens hem començat a preguntar si aquestes màquines que hem creat tenen la capacitat de pensar i generar idees o no. Deixant aquesta pregunta per a la reflexió, Wagensberg apunta que el tret diferencial de les nostres idees és la intuïció que les genera. Llavors com es captura una idea? El físic planteja tres possibilitats.

"Hi ha un humanisme bio-eco-ciber? ¿La ciència pot ser humanista? Algú ha de parlar del bé i del mal (...). Algú ha de defensar la humanitat de l'home -no tot és possible, tot podria haver estat d'una altra manera. I això correspon a les humanitats ". Aquestes frases del filòsof Josep Ramoneda, extretes del text escrit per ell mateix per Interacció17, serveixen d'introducció a la taula rodona que va tenir lloc entre la doctora en filosofia Laura Benítez, l'antropòloga Yayo Herrero i els científics Tomàs Marquès i Ricard Solé.

El programa d’Interacció17 es va distribuir en quatre eixos principals i alhora complementaris, sota els quals es van agrupar les xerrades i debats sobre la necessària reconnexió entre ciència i cultura. En aquesta taula rodona inicial, els quatre responsables de cada un d'aquests eixos van traçar una visió general de les necessitats, els conflictes reconeguts i els seus principals propòsits.

“Quan obrim els diaris per la secció de cultura abunden les notícies de cinema, literatura o teatre, entre d'altres. La ciència normalment està en un altre lloc.  A mi tant me fa on estigui col·locada, sempre que acceptem que van unides “.  Aquesta flexibilitat, i alhora aquest mandat, es va convertir en la consigna principal que va transmetre durant la conferència inaugural d’Interacció17 Lluís Torner, físic i director de l'Institut de Ciències Fotòniques de Barcelona (ICFO).

Quan es tracta de les implicacions ètiques, filosòfiques i morals rere l’impacte de la ciència i els avenços tecnològics en les nostres societats i en l’individu, el de la ciència-ficció és el gènere per excel·lència que millor les tracta i explora. 

En aquest sentit, i tot seguint la línia de recomanacions de sèries de televisió que connecten amb les temàtiques i eixos de les Jornades d’Interacció 2017 que vaig encetar l'anterior setmana, proposo aquí Orphan Black (BBC America, 2013-2017): sèrie creada per Graeme Manson i John Fawcett

La ciència acostuma a presentar-se com un espai de neutralitat, estabilitat i autoritat tècnica. Bruno Latour va dedicar bona part de la seva obra a qüestionar aquesta imatge, no per desacreditar la ciència, sinó precisament per entendre com es construeix, quins actors hi intervenen i quines relacions de poder, mediació i negociació fan possible que un fet científic sigui reconegut socialment.

Josep Perelló | Barcelona Metròpolis

La ciència ciutadana pot ser una manera de procedir més democràtica, més transparent i clarament alineada amb la visió que alguns tenen en matèria d’innovació social sota la denominació de laboratori ciutadà.

  
Enmig d’un ecosistema tecnològic cada vegada més accelerat, extractiu i orientat a la productivitat permanent, el pensament de Josep Maria Esquirol proposa una operació aparentment discreta. Tanmateix, és profundament política: tornar a situar la fragilitat, la cura i la proximitat al centre de l’experiència humana.

Recuperem aquesta línia de pensament en un moment especialment marcat per l’expansió de la digitalització i per una confiança encara molt forta en la tecnologia com a promesa de solució global. Aquesta reflexió s’inscriu com a lectura prèvia a Interacció 2017 – Ciència i cultura: restablim la connexió.