valor públic de la cultura

Luc Ferry | Alianza

Els progressos de la tecnociència encaminats a la «perfecció» dels humans estan avançant silenciosament a una rapidesa inimaginable, d’esquenes a l’atenció dels polítics i els mitjans de comunicació europeus. Luc Ferry planteja en aquesta obra una sèrie de reflexions ètiques, polítiques i econòmiques sobre unes qüestions que, per ara, no són objecte de cap regulació al Vell Continent.

La situació és ben diferent als Estats Units, on ja es compta amb centres d’investigació en la matèria amb unes dotacions financeres quasi il·limitades, com ara la Singularity University, recolzada especialment per gegants del Silicon Valley com Google, que s’ha apropiat del moviment transhumanista i que es confronta a la seva vessant més social que pretén millorar la qualitat de vida dels humans. A Europa, on no ha fet més que començar a parlar-se de les perspectives econòmiques que obren les noves tecnologies, es fa palesa una posició més proteccionista i ben diferenciada a la dels EUA sobre aquest moviment.

1. Art i ciència: dues armes per a una sola veritat

El dubte, el misteri i la por que ens acompanyen des de l’adveniment de la consciència del ser en una realitat que sobrepassa les coordenades del que comprenem, han forjat l’afany que ens defineix: el de cercar un ordenament del món; el d'intuir o, simplement, anhelar alguna transcendència; o el de celebrar i comunicar la intel·ligibilitat de la natura o la vastitud i la nuesa existencial que ens aclapara. Jorge Wagensberg, a l'assaig Ideas sobre la complejidad del mundo, ens ho constata amb aquestes paraules: El origen y objeto de todo conocimiento no está en ningún tipo de satisfacción, está en reducir el miedo, el miedo a existir (Wagensberg, 2007) (1).

Arte y ciencia son dos ámbitos que se asocian hoy en día con destacable interés. Una cultura contemporánea híbrida, variable y en flujo permite preguntarnos acerca del lugar en el que ambas disciplinas se cruzan y se encuentran. Un marco común que nos invita a pensar más allá de las teorías y modelos actuales, y fijar la vista en los procesos de creatividad, innovación y cooperación interdisciplinar.

1. El desenvolupament sostenible com a espai de trobada

L’Agenda 21 de la cultura és un document internacional aprovat a Barcelona l’any 2004, a partir del treball conjunt de governs locals, activistes i altres agents per promoure polítiques culturals locals compromeses amb el desenvolupament sostenible.[i] Entre d’altres principis, destaca les analogies existents entre les qüestions culturals i ecològiques, entenent que la cultura i el medi ambient són béns comuns de la humanitat, que requereixen una atenció especial en el context de la globalització.

Anna Dumitriu i Bobbie Farsides | Blurb

Se sol dir que alguns encerts sorgeixen de grans fracassos. En el camp de la recerca científica aquesta frase cobra sentit si pensem en els principis ètics que avui dia regeixen aquesta disciplina, perquè es van forjar arran dels judicis de Nuremberg, fa més de setanta anys, quan les atrocitats nazis van posar en evidència la manca d’estàndards i codis internacionals que regulessin la investigació amb éssers vius, i que avui dia considerem bàsics i inamovibles.

El título de este escrito puede parecer un tanto extraño, pero tiene que ver con algo que me sucedió hace unas semanas con una compañera trabajando en el ámbito de la igualdad de género, y que me sorprendió profundamente. Pero empecemos por el principio.

J-M. Lévy-Leblond | Hermann

Partint de la idea d‘una reconciliació entre la creació artística i la recerca científica i motivat pel seu interès personal per l’art contemporani, el reconegut científic Jean-Marc Lévy-Leblond[1] planteja en aquesta obra una sèrie de reflexions sobre els lligams existents (o no) entre la ciència i l’art.

La ubicació de l’art a les antípodes del món de la ciència justifica aquest interès per la creació contemporània ja que, segons l’autor, mentre l’art dona la possibilitat d’interpretacions diverses i destaca la importància de la mirada personal sobre l’objecte, la ciència posa en l'objectivitat dels resultats obtinguts tota la força que s’imposa a la mirada de l’observador.

Siri Hustvedt | Seix Barral

«En 1959, C. P. Snow, un físico inglés que llegó a ser un novelista popular, pronunció en la Senate House de la Universidad de Cambridge la Rede Lecture anual. Con el título “Las dos culturas”, la conferencia lamentaba el “abismo de mutua incomprensión” que se había abierto entre los “científicos físicos” y los “intelectuales literarios”». Així comença «La mujer que mira a los hombres que miran a las mujeres», el llibre de Siri Hustvedt (Minnesota, 1955) que us recomanem per a l’estiu.

  
  
Es proposa com a lectura prèvia a Interacció 2017 – Ciència i cultura: restablim la connexió perquè planteja una pregunta que continua essent central en qualsevol política de democratització cultural: n’hi ha prou amb ampliar l’accés perquè una pràctica sigui realment inclusiva? A partir dels àmbits de la divulgació científica, els clubs de ciència i els makerspaces, Emily Dawson mostra que les desigualtats no desapareixen simplement obrint portes.

Tony Bennett | Routledge

D’on provenen les certeses que tenim, avui dia, sobre la cultura, i quina relació tenen amb les formes de govern modernes i contemporànies? En el context present, en què la cultura experimenta processos d’instrumentalització creixent, les noves aproximacions a les teories socials i antropològiques que exploren l’arquitectura de les polítiques culturals poden contribuir, sens dubte, a repensar la noció de cultura per a comprendre-la com a agent de transformació al nostre servei.