Apunts

En una situació com l’actual, plena d’incerteses de tot tipus que ens acompanyen com si fos la nostra ombra, la reflexió (i l’acció) no hauria de ser considerada un luxe, sinó més aviat una necessitat vital que ens permet fer més amb menys, amb més exigència, més qualitat i, sobretot, per aprendre que algunes coses es poden fer de manera diferent. El programa d’assessorament cultural als municipis que impulsa el Centre d’Estudis i Recursos Culturals (CERC) de la Diputació de Barcelona vol ser una oportunitat perquè els nostres ajuntaments comptin amb eines per repensar les seves polítiques culturals en termes de present sense renunciar al futur.

El canvi d’any, en essència, no és més que un formalisme i, per tant, tot just  començar aquest 2014 ens trobem molts elements de continuïtat, tot i que alhora vivim enmig de canvis d’una radicalitat absoluta i absorbent.

Els nostres ajuntaments ja no es preparen per la inauguració de nous equipaments (per cert, alguns de necessaris); la preocupació és, més aviat, què podem fer per no tancar-los, o com aconseguir que, a part d’una bona temperatura, tinguin alguna proposta cultural interessant per oferir.

  
La pregunta sobre qui paga el patrimoni apareix sovint quan es discuteix el seu ús turístic o el cost de mantenir monuments, museus o jaciments. Aquest text de Pere Izquierdo recorda que el patrimoni cultural és el resultat d’una cadena d’operacions molt més llarga: investigar-lo, documentar-lo, protegir-lo, conservar-lo i finalment fer-lo accessible a la societat. 

L’autor adverteix que confiar en l’explotació turística com a principal font de recursos és una expectativa fràgil. Bona part del valor econòmic generat pel turisme cultural no retorna als dispositius que fan possible la preservació del patrimoni, sinó que es distribueix en sectors com el transport, l’allotjament o la restauració. 

Llegir aquest article ajuda a situar una qüestió de fons en les polítiques patrimonials: si el patrimoni és un bé col·lectiu que s’ha de transmetre a les generacions futures, quin paper han d’assumir les administracions públiques en el seu finançament i en la definició de les seves prioritats.  
  

  
En el sistema cultural contemporani, cada vegada intervenen més actors que no són estrictament artistes. Programadors, gestors, mediadors, productors o comissaris formen part d’un entramat que connecta la creació amb els públics. Aquest text de David Márquez proposa pensar aquest fenomen a partir d’una idea provocadora: el naixement del “creador cultural”.

La reflexió parteix d’una distinció útil. L’activitat artística remet als processos creatius dels artistes. La cultura, en canvi, és el procés social que permet que aquestes creacions circulin, es comparteixin i adquireixin sentit col·lectiu. 

Llegir aquest article ajuda a situar una qüestió central en moltes polítiques culturals: com es defineixen i es reconeixen les professions que sostenen el sistema cultural més enllà de la figura de l’artista. El text convida a mirar la cultura com un ecosistema de pràctiques i rols diversos que fan possible la relació entre creació, institucions i societat.
  
  

Andrew Harris,  Louis Moreno | AHRC Research Networking

Breu i interessant document que reflexiona sobre el paper de la creativitat en el creixement econòmic urbà i analitza les ambigüitats i contradiccions econòmiques i socials de les polítiques les ciutats creatives desenvolupades fins ara. Els autors, Andrew Harris i Louis Moreno, investigadors de la University College London (UCL), recullen i exposen els debats d’una xarxa d’investigació finançada per l’Art & Humanities Research Council, on es revisa i reformula la noció i les polítiques de ciutats creatives davant la inestabilitat financera actual, les retallades en el sector públic i les noves prioritats socials.