gestió cultural
Organització i desenvolupament de projectes, equipaments i serveis culturals.
Criteri
Inclou continguts sobre models de gestió, pràctiques professionals, organització institucional o gestió d’activitats culturals.
Llegit avui, l’article continua interpel·lant moltes tensions actuals de les polítiques culturals locals: la dependència estructural de les subvencions, la dificultat de combinar autonomia i control públic, la manca d’indicadors compartits sobre retorn social o la distància entre discurs innovador i pràctiques administratives reals. També posa sobre la taula una qüestió encara molt present: fins a quin punt els equipaments culturals continuen funcionant amb estructures pensades per a una altra etapa històrica. (n. de l'e., 2026)
El manual de Antoni Laporte Roselló i Joaquina Bobes González, publicat per Trea, planteja la botiga com a part estratègica del model de museu contemporani.
El llibre examina els criteris essencials per crear i gestionar una botiga de museu amb estàndards equiparables a la resta de serveis museístics.
Un estudi de Tino Carreño Morales guardonat per Ros Roca Group i FiraTàrrega que dissecciona com els festivals s’adapten a les restriccions econòmiques.
La recerca analitza els models de gestió de festivals d’arts escèniques, música i audiovisuals a l’Estat espanyol i Catalunya durant l’etapa de recessió posterior a l’expansió cultural.
L’anàlisi de la sala cultural La Munienca situa una qüestió sovint desplaçada del debat cultural: sense condicions materials adequades, la cultura no només es debilita, sinó que esdevé inviable.
Llegit avui, el text funciona com una advertència. En un context on la sostenibilitat dels equipaments torna a estar en qüestió, la pregunta no és només quants museus podem mantenir, sinó quin tipus de museus volem. I sobretot: si estem disposats a prioritzar el contingut i la funció pública per sobre de la forma. (n. de l'e., 2026)
Un llibre publicat en plena expansió d’equipaments culturals posa el dit a la nafra: no tots els museus són el mateix. Entre els que resisteixen amb pocs recursos i els que neixen sense contingut, s’hi dibuixa una crítica que continua interpel·lant avui les polítiques culturals.
Discurs molt alineat amb l’agenda europea d’audiències. Encara recognoscible, però conceptualment superat. Reflecteix una orientació cap a la captació i diversificació d’audiències que ha marcat moltes polítiques culturals. Avui, aquest enfocament conviu amb mirades més crítiques que posen l’accent en la relació, la corresponsabilitat i els drets culturals. El text ajuda a entendre aquest punt de partida.(n. de l'e., 2026)
Els plans d’equipaments culturals municipals acostumen a començar amb una diagnosi física dels espais. Aquest estudi fa un pas més: posa en relació els equipaments amb el teixit social, els usos reals i les dinàmiques territorials. No es tracta només de què hi ha, sinó de com funciona i per a qui. Castellví de Rosanes esdevé aquí un cas clar de municipi petit on la política cultural es juga en l’encaix entre recursos limitats, dispersió territorial i activitat comunitària.
Viladecavalls afronta el repte de construir un projecte cultural en un municipi fragmentat territorialment i amb una forta dependència del teixit associatiu. El Pla d’Acció Cultural proposa convertir aquesta dispersió en una oportunitat de cohesió, situant la cultura com a eix vertebrador de comunitat i estratègia municipal.
Un breu gag resumeix amb ironia una situació habitual: quan algú extern vol entendre com es construeix una exposició, la resposta sembla gairebé inexplicable.
El Pla d’Acció Cultural de Cabrils parteix d’una constatació clara: la participació cultural ha disminuït en els darrers anys i obliga a repensar no només la programació, sinó el conjunt del sistema cultural local.
