gestió cultural

  
The Mastering of a Music City parteix d’una idea força: una ciutat musical no és només una ciutat amb concerts, sinó un sistema capaç de convertir la música en activitat econòmica, identitat urbana, desenvolupament cultural, atracció turística i qualitat de vida. L’informe, impulsat per IFPI i Music Canada, es presenta com un full de ruta aplicable a ciutats de mides diferents i defensa que una política musical sòlida necessita artistes, escenes actives, espais diversos, públics compromesos, empreses del sector i suport públic multinivell.
  

Hace algunos años CETAE (Centro de Estudio Transversal Aplicado a la Escena)1 organizó unas jornadas de reflexión sobre creación escénica contemporánea, cuyo objetivo era conocer diferentes experiencias artísticas y proyectos de investigación, que visibilizaran la aportación de las artes escénicas en relación con los imaginarios sociales. Una artista me preguntó qué hacía una gestora cultural en unas jornadas sobre creación. La respuesta fue otra pregunta: ¿cómo podemos gestionar aquello que no conocemos?

Què és allò que mou a crear una obra artística? Qui determina que algú persona és un creador? Com conviu el creador amb la mercantilització de la seva obra? Quin és el paper de la creació dins de la gestió cultural? Quan s'intenta indagar dins de la dicotomia creador-gestor cultural les preguntes no paren de brollar, especialment si s'intenta posar el focus sobre la creació, la seva materialització i el seu paper dins de l'àmbit cultural: irremeiablement un s'acaba qüestionant qui és i què fa un creador, qui és i què fa un gestor i que aporten ambdues figures a la societat. Es molt probable que no aconseguim treure mai conclusions definitives però plantejar preguntes al voltant d'aquest univers ens permet reflexionar sobre àmbits com el de l'agenda cultural (qui la marca?) i la capacitat de l'art com a transmissor d'idees i com a part indispensable per la supervivència d'aquest tot que és la cultura 1 i la identitat pròpia

Octubre de 1913. Henry Ford obre la primera cadena de muntatge a Detroit (EUA). Immediatament, es posa de relleu el que de manera gairebé unànime va ser reconegut com un signe del progrés: no pas la velocitat que permeten, sinó que els automòbils deixen de ser un objecte de luxe. I és que, amb aquesta nova forma de producció, es redueix el temps de fabricació, els costos i, evidentment, el preu. L’any 1908, Ford ha tret 18.000 unitats. Però el 1914, quan esclata la guerra, ja són 300.000. Acaba de començar el capitalisme fordista i, amb ell, la seva característica expansió del mercat i, al mateix temps, de manera simultània, amb la intervenció d’altres factors, la cultura de masses.

Fa més de deu anys em trobava en un moment de pausa laboral. Acabava de tancar una etapa no gaire llarga però molt intensa en una feina on havia après molt, i tenia uns quants mesos per descansar i reflexionar. Però és clar, havia d’anar buscant una altra cosa… Vaig acudir a gent coneguda, i un d’ells -un dels meus millors professors a la facultat- em va fer la pregunta clau, una que jo en aquell moment no sabia si volia o podria respondre: però tu què vols fer? Atenció, que no em va dir què SAPS fer, sinó què VOLS fer… Em vaig quedar una mica clavada, i va atacar pel lateral: “Tu et veus escrivint guions, o dirigint pel·lis o programes de tele? O et veus més fent producció, gestionant els recursos necessaris perquè altres ho facin?” Aquí ja vaig veure per on anava. No recordo exactament què li vaig respondre -ja us dic que fa molt de temps- però crec que em vaig treure de la màniga una milonga sobre la “producció creativa” i què sé jo.

Agafem una margarida. Arrenquem una fulla i diem, en veu alta, amb convicció, “creador”. Deixem anar la fulla i arrenquem una de nova. Ara, amb contundència, lletregem la paraula “gestor”. No, encara millor, recitem: “gestor cultural”. I així romanem, amb aquest dilema, fins que l’aritmètica de la flor, ja calba, ens ofereixi el diagnòstic definitiu. O som creadors o som gestors culturals.

  
L’informe del Circuit de la Xarxa d’Espais Escènics Municipals de 2014 marca un punt d’inflexió després d’uns anys de retrocés. Les dades mostren una recuperació clara de l’activitat, amb més funcions, més públic i més recursos, però també apunten a un reajustament del model que va més enllà del simple creixement quantitatiu.
  

Llegida avui, la guia manté la seva utilitat com a eina de planificació. Però sobretot funciona com a símptoma d’un moment en què els museus intenten passar d’una lògica de transmissió a una lògica de relació. (n. de l'e., 2026)
  

Els museus fa temps que diuen que són educatius. Aquesta guia posa ordre a aquesta afirmació: què vol dir exactament fer projectes educatius i culturals, i com es construeixen més enllà de les activitats puntuals.  

Està disponible online a Latest articles a 'Museum Management and Curatorship', el meu més recent treball, "Museums and social media: Catalonia as a case study",  sobre la recerca que he realitzat des de 2009 dels museus catalans a les xarxes socials. És el treball més complet que he publicat fins ara i ha estat reconegut i valorat al ser publicat en una de les revistes internacionals més prestigioses. Confio que sigui del vostre interès i que generi la discussió i el debat necessari per generar idees i espais de reflexió que ens ajudin conjuntament a millorar els nostres serveis i projectes.

  
El Llibre blanc de la cultura del Baix Llobregat analitza els agents, les pràctiques i les polítiques culturals de la comarca amb l’objectiu d’oferir una diagnosi compartida i orientar estratègies de futur.
  

Els llibres blancs sovint apareixen quan un territori necessita aturar-se i mirar-se amb una certa perspectiva. No només per descriure què existeix, sinó per entendre com funciona el seu ecosistema cultural i quins reptes afronta.