gestió cultural

  
Una reflexió sobre com la revolució digital no transforma només tecnologies, sinó també les pràctiques de comunicació, l’accés als continguts i el paper mateix de la cultura en la societat contemporània.
  

El llibre Tendencias en comunicación. Cultura digital y poder posa de relleu que la digitalització no és només una qüestió d’eines o plataformes, sinó una reconfiguració profunda de la manera com produïm, compartim i interpretem significats.

  
  
Aquesta bibliografia comentada de l’OCIM, elaborada amb motiu del curs Écrire le scénario d’exposition celebrat a Annecy el gener de 2016, parteix d’una idea especialment útil per entendre la transformació de la museografia contemporània: concebre una exposició és construir un discurs que després esdevindrà espai, recorregut i experiència.

 
Un volum col·lectiu que analitza l’evolució, les tensions i els reptes de la governança cultural estatal. Més que una síntesi històrica, proposa una lectura estructural del sistema.
  

Treinta años de políticas culturales en España. Participación cultural, gobernanza territorial e industrias culturales, editat per Joaquim Rius-Ulldemolins i Juan Arturo Rubio Arostegui i publicat per la Universitat de València, aquest llibre reuneix investigadors i especialistes de referència amb l’objectiu d’oferir una anàlisi crítica del conjunt de les polítiques culturals a l’Estat espanyol després de més de tres dècades de desenvolupament institucional.

POLÍTICA, IDEOLOGÍA Y GESTIÓN DE LA CULTURA

VIII Jornadas Profesionales de la Asociación de Profesionales de la Gestión Cultural de Canarias 

19, 20 y 21 de noviembre de 2015.

TEA. Tenerife Espacio de las Artes. Santa Cruz de Tenerife.

El ciclo “Viejos nuevos modelos” organizado por la Fundación Pedro García Cabrera y dirigido por Jerónimo Cabrera Romero y Gilberto González ha venido proponiendo durante los últimos años una reflexión en torno a los discursos hegemónicos en el ámbito de las políticas públicas del sector cultural y su adaptación (o falta de adaptación) a las nuevas circunstancias impuestas por la crisis socioeconómica sufrida recientemente.

  
La relació entre cultura i ciutadania ocupa el centre d’aquest assaig de Liliana López Borbón, escrit des de l’experiència de la gestió cultural a Bogotà i Mèxic i de la reflexió desenvolupada en diversos laboratoris de polítiques i gestió cultural a l’Amèrica Llatina. El punt de partida és una hipòtesi interessant: la gestió cultural pot contribuir a la construcció de ciutadania si deixa de limitar-se a la difusió de béns i activitats i assumeix com a objectiu la construcció de convivència, el diàleg intercultural i l’exercici dels drets culturals.  

  
The Mastering of a Music City parteix d’una idea força: una ciutat musical no és només una ciutat amb concerts, sinó un sistema capaç de convertir la música en activitat econòmica, identitat urbana, desenvolupament cultural, atracció turística i qualitat de vida. L’informe, impulsat per IFPI i Music Canada, es presenta com un full de ruta aplicable a ciutats de mides diferents i defensa que una política musical sòlida necessita artistes, escenes actives, espais diversos, públics compromesos, empreses del sector i suport públic multinivell.
  

  
  
Hace algunos años CETAE (Centro de Estudio Transversal Aplicado a la Escena)1 organizó unas jornadas de reflexión sobre creación escénica contemporánea, cuyo objetivo era conocer diferentes experiencias artísticas y proyectos de investigación, que visibilizaran la aportación de las artes escénicas en relación con los imaginarios sociales. Una artista me preguntó qué hacía una gestora cultural en unas jornadas sobre creación. La respuesta fue otra pregunta: ¿cómo podemos gestionar aquello que no conocemos?

  
Anna Subirats i Oriol Barba

En els últims anys,  Catalunya i en concret Barcelona ha viscut l'expansió de grups de consum, bancs del temps, horts urbans, centres de gestió comunitària, cooperatives de treball, grups de criança compartida, etc. Aquests espais s’han definit de diferents maneres: comuns urbans[1], espais d’innovació social[2] i propostes d’economia social i solidària[3].

  
  
Què és allò que mou a crear una obra artística? Qui determina que algú persona és un creador? Com conviu el creador amb la mercantilització de la seva obra? Quin és el paper de la creació dins de la gestió cultural? Quan s'intenta indagar dins de la dicotomia creador-gestor cultural les preguntes no paren de brollar, especialment si s'intenta posar el focus sobre la creació, la seva materialització i el seu paper dins de l'àmbit cultural: irremeiablement un s'acaba qüestionant qui és i què fa un creador, qui és i què fa un gestor i que aporten ambdues figures a la societat.

  
Octubre de 1913. Henry Ford obre la primera cadena de muntatge a Detroit (EUA). Immediatament, es posa de relleu el que de manera gairebé unànime va ser reconegut com un signe del progrés: no pas la velocitat que permeten, sinó que els automòbils deixen de ser un objecte de luxe. I és que, amb aquesta nova forma de producció, es redueix el temps de fabricació, els costos i, evidentment, el preu. L’any 1908, Ford ha tret 18.000 unitats. Però el 1914, quan esclata la guerra, ja són 300.000. Acaba de començar el capitalisme fordista i, amb ell, la seva característica expansió del mercat i, al mateix temps, de manera simultània, amb la intervenció d’altres factors, la cultura de masses.