gestió cultural

  
  
Hace algunos años CETAE (Centro de Estudio Transversal Aplicado a la Escena)1 organizó unas jornadas de reflexión sobre creación escénica contemporánea, cuyo objetivo era conocer diferentes experiencias artísticas y proyectos de investigación, que visibilizaran la aportación de las artes escénicas en relación con los imaginarios sociales. Una artista me preguntó qué hacía una gestora cultural en unas jornadas sobre creación. La respuesta fue otra pregunta: ¿cómo podemos gestionar aquello que no conocemos?

  
Anna Subirats i Oriol Barba

En els últims anys,  Catalunya i en concret Barcelona ha viscut l'expansió de grups de consum, bancs del temps, horts urbans, centres de gestió comunitària, cooperatives de treball, grups de criança compartida, etc. Aquests espais s’han definit de diferents maneres: comuns urbans[1], espais d’innovació social[2] i propostes d’economia social i solidària[3].

  
  
Què és allò que mou a crear una obra artística? Qui determina que algú persona és un creador? Com conviu el creador amb la mercantilització de la seva obra? Quin és el paper de la creació dins de la gestió cultural? Quan s'intenta indagar dins de la dicotomia creador-gestor cultural les preguntes no paren de brollar, especialment si s'intenta posar el focus sobre la creació, la seva materialització i el seu paper dins de l'àmbit cultural: irremeiablement un s'acaba qüestionant qui és i què fa un creador, qui és i què fa un gestor i que aporten ambdues figures a la societat.

  
Octubre de 1913. Henry Ford obre la primera cadena de muntatge a Detroit (EUA). Immediatament, es posa de relleu el que de manera gairebé unànime va ser reconegut com un signe del progrés: no pas la velocitat que permeten, sinó que els automòbils deixen de ser un objecte de luxe. I és que, amb aquesta nova forma de producció, es redueix el temps de fabricació, els costos i, evidentment, el preu. L’any 1908, Ford ha tret 18.000 unitats. Però el 1914, quan esclata la guerra, ja són 300.000. Acaba de començar el capitalisme fordista i, amb ell, la seva característica expansió del mercat i, al mateix temps, de manera simultània, amb la intervenció d’altres factors, la cultura de masses.

  
  
Fa més de deu anys em trobava en un moment de pausa laboral. Acabava de tancar una etapa no gaire llarga però molt intensa en una feina on havia après molt, i tenia uns quants mesos per descansar i reflexionar. Però és clar, havia d’anar buscant una altra cosa… Vaig acudir a gent coneguda, i un d’ells -un dels meus millors professors a la facultat- em va fer la pregunta clau, una que jo en aquell moment no sabia si volia o podria respondre: però tu què vols fer? Atenció, que no em va dir què SAPS fer, sinó què VOLS fer…

  
  
Agafem una margarida. Arrenquem una fulla i diem, en veu alta, amb convicció, “creador”. Deixem anar la fulla i arrenquem una de nova. Ara, amb contundència, lletregem la paraula “gestor”. No, encara millor, recitem: “gestor cultural”. I així romanem, amb aquest dilema, fins que l’aritmètica de la flor, ja calba, ens ofereixi el diagnòstic definitiu. O som creadors o som gestors culturals.

El pensament necessita les paraules. I, tot i això, les paraules no deixen de trair-nos. Aquesta és una bella paradoxa que ens confon i, en el millor dels casos, ens sacseja.

  
L’informe del Circuit de la Xarxa d’Espais Escènics Municipals de 2014 marca un punt d’inflexió després d’uns anys de retrocés. Les dades mostren una recuperació clara de l’activitat, amb més funcions, més públic i més recursos, però també apunten a un reajustament del model que va més enllà del simple creixement quantitatiu.
  

Llegida avui, la guia manté la seva utilitat com a eina de planificació. Però sobretot funciona com a símptoma d’un moment en què els museus intenten passar d’una lògica de transmissió a una lògica de relació. (n. de l'e., 2026)
  

Els museus fa temps que diuen que són educatius. Aquesta guia posa ordre a aquesta afirmació: què vol dir exactament fer projectes educatius i culturals, i com es construeixen més enllà de les activitats puntuals.  

  
Una reflexió sobre per què la cultura no ha de ser un recurs gestionat només des de l’Estat o el mercat sinó un bé comú que emergeix i es gestiona des de les pròpies comunitats.
  

Actualment, la ciutat de Barcelona està sent un camp d’experimentació brutal per a noves pràctiques de gestió i intervenció en diferents àmbits socials. Projectes com els de Can Batlló, la Flor de Maig, l’eclosió del món cooperatiu, l’obra social de les PAH, la incipient autogestió de projectes educatius o les cooperatives de consum, entre d’altres, estan configurant una xarxa profundament fèrtil a l’hora de definir els àmbits comunitaris.